Ben al contrari del que passa amb els moviments dels mercats financers internacionals, la crisi en l'educació no crida l'atenció dels mitjans de comunicació ni empeny a l'acció les nacions més poderoses. La pobresa, la impotència i la mala salut que caminen donant la mà a l'analfabetisme no són fàcils de copsar amb una càmera ni de presentar a l'opinió pública internacional com ho són les tragèdies de les comunitats víctimes de la sequera, de les inundacions o dels conflictes armats. El món industrialitzat amb prou feines veu aquestes víctimes, i les seves veus ningú no les sent.

Tanmateix, la història de la humanitat és cada vegada més una història de desigualtats entre els que es poden beneficiar de les noves oportunitats com a conseqüència d'haver rebut una educació de qualitat i aquells altres que, privats d'aquest dret, es van quedant cada cop més marginats del sistema.

L'educació és, a més d'un dret fonamental, l'eina més poderosa per trencar el cercle viciós de la pobresa -manca de recursos, problemes de nutrició, analfabetisme, treballs poc qualificats i pitjor remunerats... i de nou a la pobresa- i un requisit fonamental per a la justícia social. Analitzarem l'abast de la crisi educativa mundial, el desolador panorama de moltes promeses oblidades i les devastadores conseqüències que han tingut sobre milions de nens i nenes, dones i homes, sempre entre els més pobres, que veuen el seu futur, la seva salut i la seva llibertat amenaçats per aquest motiu.

Però també podrem comprovar com moltes d'aquestes mateixes persones s'esforcen per sortir de l'abisme, per trobar per als seus fills un futur millor, i com diferents protagonistes -comunitats, organitzacions no governamentals, administracions i organismes internacionals- hi poden col.laborar per assolir l'objectiu final: l'educació primària universal i de qualitat per a l'any 2015.

El repte és enorme, però es pot atènyer. Cada un de nosaltres tenim una responsabilitat que hem d'assumir per fer-ho possible. Esperem que aquest treball aporti algunes pistes per a la reflexió i, sobretot, per a 1'acció. El futur de la humanitat del segle XXI està en joc.

L'educació és un dret humà fonamental, reconegut com a tal en la Declaració Universal dels Drets Humans i en la Convenció sobre els Drets del Nen. A més a més, és el catalitzador més poderós per al desenvolupament humà, ja que l’educació permet adquirir les habilitats i oportunitats necessàries per trencar el cercle de la pobresa: ajuda a reduir les taxes de natalitat i a augmentar l'esperança de vida, millora la productivitat, redueix les desigualtats socials i econòmiques i fomenta la demanda de formes ¡ governs democràtics.

A la Conferència Internacional Educació per a tothom (Jomtien, Tailàndia, 1990), els governs dels països de tot el món es van comprometre a aconseguir l'educació bàsica universal i la reducció de l'analfabetisme adult per a l'any 2000. El 1.995, durant la Cimera sobre Desenvolupament Social (Copenhaguen, Dinamarca), es van ajornar aquells objectius per a l'any 2.015. Desgraciadament, si es mantenen les tendències actuals, es calcula que per a aquell any almenys 75 milions de nens i nenes no estaran escolaritzats.

Però el problema no és tan sols la quantitat de persones analfabetes o sense escolaritzar, sinó també la qualitat de l'educació que reben: infraestructures deficients, excés d'alumnes per aula, problemes de professorat, discriminació de les nenes, programes inadequats a les necessitats de la comunitat, manca de recursos, etc.

Si s'analitzen les causes d'aquesta situació, les trobem:

· en les famílies: les quals, per les seves circumstàncies econòmiques, necessiten l'ajuda domèstica i el treball dels nens i les nenes;

· en el propi país: sense una infraestructura educativa adequada, ja sigui per conflictes bèl.lics, per mala gestió i distribució dels recursos disponibles, o bé per imposició de les polítiques des de l'exterior;

· en les accions polítiques i econòmiques dels països del Nord: els plans d'ajustament estructural imposats pel Banc Mundial (BM) ¡ el Fons Monetari Internacional (FMI), el pagament del deute, les relacions comercials desiguals, l'ajuda insuficient (que no assoleix els mínims ais quals s'han compromès), la utilització de l'Ajuda Oficial al Desenvolupament per al foment de les exportacions, etc., obliguen els governs del Sud a destinar una part molt baixa dels seus pressupostos a atendre les necessitats bàsiques de la població (educació, salut, etc.).

Durant el mes d'abril de l'any 2000, la UNESCO va organitzar a Dakar el Fòrum Mundial de l'Educació, que es va comprometre a finançar l'educació als països del Sud sempre que aquests elaborin, amb la participació de la societat civil, els seus propis plans educatius abans de l'any 2002. Els fons per finançar-los provindran de l'alleugeriment del deute extern, de l'ajuda internacional i d'institucions públiques o privades, com ara les ONG.

Moviments socials de tot el món porten a terme la Campanya Mundial per l'Educació, de la qual forma part la campanya d'INTERMÓN Educació Ara: trenquem el cercle de la pobresa. La campanya centra els esforços per aconseguir:

· Compromís financer dels governs, del BM i de les agències de les Nacions Unides, perquè es destini un 8% de 'Ajuda Oficial al Desenvolupament a educació bàsica.

· Concretar el compromís adquirit a Dakar d'adoptar una iniciativa global per donar suport als països en els seus plans educatius.

· Reformes polítiques del BM ¡ del FMI perquè donin suport a una major inversió en educació als països del Sud.

· Eliminació de la càrrega que representa el deute per als països en desenvolupament.

· Potenciació de la lluita contra l'explotació laboral infantil.

· Identificació dels problemes reals en l'àmbit local per planificar de manera més efectiva la intervenció.

· Adaptació dels centres educatius a les necessitats de la comunitat i la potenciació de la qualitat educativa.

· Reducció de costos d'educació per a les famílies.

· Construcció d'escoles.

· Dotació de materials i recursos.

· Eliminació de les desigualtats de gènere.

J. LÓPEZ LÓPEZ, SJ

En un món en què aproximadament 1.300 milions de persones sobreviuen amb menys d'un dòlar diari i 25.000 nens moren cada dia a causa de malalties infeccioses relacionades amb la pobresa, parlar de l'educació com un dels principals reptes de la humanitat per al segle XXI pot semblar a primera vista un intent deliberat de desviar l'atenció, o, com a mínim, una apreciació equivocada; com podem parlar d'educació a un pare que no té recursos per alimentar els seus fills?.

I, tanmateix, cada vegada se senten més veus que s'alcen per reclamar la importància de l'educació com una condició irrenunciable davant el major desafiament a què s'enfrontarà la humanitat en el pròxim mil.leni; l'eradicació de la pobresa. En paraules de Kofi Annan, secretari general de les Nacions Unides, "En l'educació descansen les pedres angulars de la llibertat, la democràcia i el desenvolupament humà sostenible." Una dona ugandesa de Luwero ho descriu d'una manera més senzilla: "Una persona que ha rebut educació tindrà més oportunitats. La meva filla tindrà una vida millor si sap llegir i escriure. Serà més feliç i dependrà menys dels altres".

Però, com es produeix aquest salt de l'educació a la llibertat, a la democràcia o al desenvolupament?. Com contribueix l'educació a millorar la vida individual de cada persona i la història conjunta dels pobles?. Per què cal lluitar en defensa de l'educació quan hi ha tanta gent sense casa, sense menjar, sense feina...?.

A banda de ser un dret d'una importància capital per si mateix, l'educació és l'arma més potent de què disposem per lluitar contra el subdesenvolupament. Salva vides, dóna a la gent l'oportunitat de millorar les seves vides i les dels seus fills i els proporciona una veu amb la qual fer-se sentir. L'educació és, en paraules del president sud-africà Nelson Mandela, «el gran motor del desenvolupament personal». I és també l'eina fonamental per trencar el cercle de la pobresa.

És cert que al nen concret que s'està morint de gana no li podem oferir l'educació com a solució immediata; no es podrà alimentar amb els llibres, els pupitres o el material escolar. Però és igualment cert que si la mare d'aquest nen hagués rebut unes nocions d'educació elementals, les seves possibilitats de morir serien menors: l'experiència en l'àmbit internacional demostra que cada any que una futura mare cursa a l'escola primària redueix el risc de mort prematura del seu fill en un 8%.

A gairebé tots els països, les taxes de mortalitat infantil estan inversament relacionades amb el nivell d'educació de les mares. Quan una persona ha rebut una educació apropiada, té una capacitat més gran per actuar davant els problemes de salut, reconèixer els primers símptomes de les malalties greus i demanar el tractament que s'escau a temps. També tindrà majors coneixements per oferir a la seva família una alimentació adequada, i utilitzarà les mesures higièniques necessàries per prevenir malalties gastrointestinals o infeccioses. Finalment, hi ha un aspecte més difícil de comprovar, però igualment important, i és el de la conscienciació sobre la importància de l'atenció sanitària. Quan una persona és conscient que es pot aconseguir un tractament mèdic adequat, se sent més preparada i motivada per demanar a les seves administracions un millor servei de salut, i per pressionar-les perquè prestin major atenció a un problema que sovint no es troba entre les prioritats dels governs que més el pateixen. Les dones, generalment encarregades de l'alimentació de la família i l'atenció dels nens, tenen un paper fonamental en aquest sentit. A l'Índia, el nombre de dones que, havent rebut quatre anys d’educació, sol.liciten atencions prenatals és el doble que en el cas de les dones que no han assistit a l'escola (el triple si es tracta de la vacunació dels fills).

Segons demostra un estudi fet a Bangla Desh, l'educació de la mare té una influència encara més gran que el nivell d’ingressos de la família a l'hora de determinar la taxa de mortalitat infantil.

Si tenim en compte que cada any es moren gairebé 21 milions de nens menors de cinc anys com a resultat directe de malalties infeccioses evitables i associades amb la pobresa, i que més de 160 milions de nens arreu del món pateixen malnutrició, la dimensió de l'educació com a eina per reduir la mortalitat infantil i allargar l'esperança de vida adquireix una importància esfereïdora.

Hi ha encara una altra important àrea de salut que està particularment vinculada a l'educació de la dona, i és el camp de la fertilitat i la salut reproductiva. Els lligams són diversos i complexos: una dona que ha rebut una educació té més oportunitats d'aconseguir una feina i, en general, trigarà més a casar-se i tindrà fills més espaiats en el temps. El millor accés a la informació i l'increment de la confiança en si mateixa associats amb l'educació afavoriran que la dona tingui un major control sobre la seva pròpia vida, així que prendrà per si mateixa decisions relatives a la seva maternitat i a la cura dels fills. Es fomenta així un creixement més lent de la població escolar, la qual cosa permet que s'incrementi la despesa per alumne en educació, i, per tant, s'afavoreix un ensenyament de més qualitat.

Finalment, és important destacar que, de la mateixa manera que l'educació té unes repercussions importantíssimes sobre la salut i la nutrició, es produeix també el fenomen invers: l'estat nutricional d'un infant és un factor determinant de la seva capacitat d'aprenentatge (en termes de desenvolupament de la ment, atenció a les classes, absentisme per malaltia, etc.) A part dels perills i dificultats associats a les malalties pròpies, una enquesta realitzada per Oxfam a Uganda va demostrar que les nenes faltaven sovint a l'escola perquè havien d'atendre familiars malalts, i que els costos elevats dels medicaments eren un altre dels motius pels quals els pares retiraven els seus fills de l’escola.

En aquest context, l'escola, a banda dels esmentats beneficis de l’educació com a tal, pot col.laborar a resoldre diversos problemes sanitaris i nutricionals i pot proporcionar menjar, suplements vitamínics o tractaments antiparasitaris als alumnes.

L'educació proporciona a les persones l'oportunitat d'escapar-se de la pobresa: aconseguir una feina qualificada, augmentar la productivitat, adaptar-se a les novetats tecnològiques i millorar els resultats laborals. A més, afavoreix una millor i més justa distribució de la riquesa generada, ja que dota les persones amb capacitats i els ensenya a aprofitar les oportunitats, i així facilita l'accés de tots a una porció més justa dels beneficis.

Per contra, la manca d'educació genera un cercle viciós en què l'adult analfabet es converteix en mà d'obra no qualificada, vinculat per sempre més a les feines menys productives i pitjor remunerades. A més, tindrà dificultats per enviar els seus fills a l'escola, i perpetuarà així el cercle de la pobresa.

Un estudi desenvolupat a Níger demostra que la incidència de la pobresa en les famílies el cap de les quals és algú sense educació és del 70% en comparació amb el 56% si el cap de família ha rebut educació primària i amb menys del 30% si ha completat la secundària.

D'altra banda, investigacions portades a terme a l'Àfrica subsahariana i a l'Àsia meridional demostren que, si els camperols han completat l'escolaritat primària, la seva producció augmenta prop d'un 8%. Aquesta quantitat ens pot semblar irrisòria, però per a un petit camperol de Txad pot significar la diferència entre tenir esperança o caure en la desesperació.

Encara que és cert que l'educació primària no és un passaport automàtic per a la riquesa (ni de les persones individualment ni dels països en conjunt), està demostrat que cap país ha atès un creixement sostingut i equitatiu en cap període de la història sense aconseguir prèviament avenços importants en educació.

Així, a finals del segle XIX, Espanya estava molt a prop de França i per davant d'ltàlia en renda per habitant, però l'ordre era molt diferent en alfabetització, variable en què ens trobàvem per darrere de tots dos països. A la segona meitat del segle XX, l'ordre de distribució de renda s'havia equiparat al d'alfabetització: Espanya se situava clarament per darrere de tots dos.

Aquesta mateixa teoria ha estat contrastada pel Banc Mundial, segons el qual entre el 60% i el 90% del creixement experimentat al Japó i a altres països industrialitzats del sud-est asiàtic es deu al «capital humà» (és a dir, la 'reserva' que un país té en educació, coneixements i habilitats productives) més que als recursos naturals o financers. Tanmateix, és imprescindible que a l’increment de mà d'obra qualificada que genera l'educació l’acompanyin les mesures macroeconòmiques escaients, amb l'objectiu de facilitar la ubicació adequada dels nous treballadors al mercat laboral. Dit d'una altra manera, l'atur i l'estancament econòmic poden engegar a rodar tots els progressos proporcionats per l'educació.

Però cal que tinguem en compte que el creixement econòmic tot sol no ens dóna la mesura del benestar general d'una població. Si aquest creixement no es distribueix d'una manera equitativa, no contribuirà més que a incrementar les desigualtats i farà encara més insuportable la misèria de la majoria davant els avantatges cada vegada més nombrosos d’una minoria privilegiada. En aquest sentit, l'educació també contribueix d'una manera directa a fomentar l’equitat: si les poblacions més pobres tenen accés a un ensenyament de qualitat podran beneficiar-se, a través del seu treball, d'una major proporció del creixement de les noves oportunitats.

Les experiències diferents de Brasil i Corea del Sud ens poden ajudar a entendre la influència de l'educació sobre la distribució de la riquesa. Els anys cinquanta, Brasil tenia un índex d'acabament dels estudis del 60% davant el 36% de Corea. Però a mitjan dels anys vuitanta, la situació s'havia invertit, i els índex de Corea eren ja quatre vegades superiors als de Brasil. Aquest increment en el nivell de vida educatiu del país va fer que augmentés la mà d'obra qualificada, la qual cosa va permetre que les diferències salarials disminuïssin quan va arribar el creixement econòmic (atès que l’educació ja no era el factor que marcava la diferència a l'hora d'establir el salari). Mentrestant, al Brasil, el 10% de la població més pobra rep menys d'un cèntim de cada dòlar generat pel creixement econòmic del país. Allà, el sou d’aquells que han tingut accés a l'educació superior arriba a superar en un 156% el salari mitjà.

Tots hem experimentat alguna vegada en concret una incòmoda sensació d'inseguretat davant una situació de desconeixement o absència d'informació. No ens sentim capaços de formular un judici o de fer sentir la nostra veu per por a sentir-nos rebatuts i haver de reconèixer la nostra ignorància. Doncs bé, milions de persones arreu del món passen per aquesta situació constantment, davant qüestions en què no solament està en joc el seu orgull o reconeixement, sinó també la seva supervivència, la seva dignitat o la seva llibertat. Individualment, l’educació aporta a les persones la confiança necessària per expressar les seves opinions. A la comunitat, ensenya les aptituds mitjançant les quals els ciutadans poden protegir els seus drets relatius: a la terra, a la salut, al propi ensenyament i a la participació en la vida pública. En l'àmbit nacional, crea l’exigència de ser escoltat, i constitueix un requisit fonamental per a una democràcia viva i un Govern transparent.

Un estudi realitzat al Nepal va concloure que gairebé la meitat de les dones rurals que havien completat un curs d'alfabetització bàsica de nou mesos afirmaven que es trobaven preparades per expressar les seves opinions a la comunitat, en comparació amb només el 4% de dones analfabetes.

A la Gran Bretanya, el concepte del dret a l’educació es va convertir a principis del segle XX en un catalitzador per a exigències polítiques econòmiques més àmplies: el vot universal, els drets sindicals, l'abolició del treball infantil, la llibertat d'expressió, la reducció de la jornada laboral i un llarg etcètera. Fins i tot en països que combinen alts nivells educatius amb governs clarament autoritaris (Singapur, Xina, Indonèsia o Corea del Sud), l'entorn educatiu és freqüentment el context d'importants manifestacions de disconformitat -tal i com ho va ser a París l’any 1968 o a Espanya durant la dictadura franquista-. Tornant a l'exemple de Kerala utilitzat abans (l'Estat de l'Índia amb millors nivells d'alfabetització), gairebé la meitat de la seva població urbana llegeix un diari habitualment (un quart al món rural). En comparació amb la mitjana nacional d'un de cada cinc habitants, i un 2% al camp, això significa que els habitants de Kerala tenen una major informació dels esdeveniments que els afecten i poden formar-se les seves pròpies opinions amb més coneixements.

Una vegada més, l'educació no és cap vareta màgica que transforma la dictadura més fèrria en una democràcia exemplar, però certament sense educació la democràcia és poc més que una closca buida.

Probablement molts de nosaltres hem contemplat amb estupefacció com els nens del nostre entorn fan anar amb indiferència l'ordinador que a nosaltres ens ha costat mesos d'aprendre a fer funcionar. Com s’expressen fluidament en anglès, comproven al teletext els resultats del seu equip preferit de futbol o estableixen converses via Internet amb desconeguts companys de tertúlia a milers de quilòmetres de distància...

En efecte, la informatització i la mundialització són dos dels corrents més poderosos en el context actual, que combinen els seus efectes per reforçar encara més el fort vincle que hi ha entre educació, creixement i equitat. Els avenços tecnològics en matèria d'informàtica i de telecomunicacions augmenten els fruits de la inversió en educació... I augmenten també el cost que representa deixar de fer aquesta inversió. La producció i el comerç es basen cada dia més en els coneixements. Però mentre que la mundialització esborra les fronteres econòmiques entre les nacions, sorgeixen una altra mena de barreres: les que s'aixequen entre els que gaudeixen d'una educació i els que no en tenen cap.

Si es deixen com estan, aquestes barreres provocaran cada dial majors dificultats. Els canvis econòmics mundials estan oferint noves oportunitats de creació de riquesa, però els desavantatges proporcionals a l'educació rebuda impedeixen que molts d'aquests països aprofitin aquestes oportunitats. En una economia global basada creixentment en els coneixements, els ciutadans que no han pogut rebre una educació apropiada estan abocats a un futur de pobresa i de privacions. A més, al si de cada país, l'exclusió d'alguns sectors socials de les oportunitats educatives alimenta un implacable procés de marginació intern, que deixa al marge de la societat els grups socials més vulnerables.

Això no vol dir que la globalització no pugui generar importants beneficis, fins i tot en els països més pobres. Però mentre no hi hagi una base apropiada d'oportunitats educatives per a tots, els beneficis de la mundialització i la tecnologia seran sempre aprofitats per aquells que hagin rebut una millor preparació. Allà on amplis sectors de la població es veuen privats de l'educació, les oportunitats de beneficiar-se del creixement econòmic descendeixen. Aquest és el cas de Bangalore, a l'Índia, centre d'una pròspera indústria informàtica. S'hi generen importants exportacions (principalment als Estats Units), i les oportunitats d'ocupació han crescut d'una manera espectacular en els darrers anys. Tanmateix, la capacitat de distribució de la riquesa generada és molt baixa, ja que les mancances educatives exclouen els pobres de participar-hi. Com que no han rebut una educació adequada, no poden accedir als llocs de treball més qualificats i millor remunerats. Com ha escrit Amartya Sen, premi Nobel d'Economia, «els centres com Bangalore poden prosperar i florir. Però ni que hi haguessin cent Bangalores es podrien solucionar els problemes de l'Índia de pobresa i desigualtat. Perquè passés això, seria necessari que molta més gent participés en el creixement. I això serà difícil d'aconseguir si no superem les fronteres de l'analfabetisme, la sanitat i la desigualtat d' oportunitats socials i econòmiques.»

Nens sense escolaritzar:

Igualtat entre sexes a la matriculació:

Objectiu: igualtat de gènere en la matriculació i acabament dels estudis abans del 2005.

Alfabetització:

Objectiu: l'analfabetisme adult ha de trobar-se el 2000 a menys de la meitat del nivell del 1990, amb una eliminació de les diferències segons el gènere.

On som: 872 milions d'adults són analfabets; d'aquests, dos terços són dones (l'analfabetisme femení ha crescut en regions com l'Àfrica subsahariana i l'Àsia meridional entre 1990 i1995).

On hauríem de ser: a punt d'arribar al 2000, el dèficit d'adults analfabets respecte als objectius establerts s'estima en 80 milions de persones.

Perspectives de futur: si continua la tendència actual, la xifra d'analfabets encara anirà creixent fins a l'any 2000 (aproximadament 881 milions). Es calcula que un de cada cinc habitants de països en desenvolupament serà analfabet l'any 2010.

La situación educativa en África subsahariana es de auténtica catástrofe. Uno de cada tres niños sin escolarizar en el mundo es africano. Y, si la tónica no se endereza audazmente, el año 2015 serán africanos tres de cada cuatro niños sin escuela. Actualmente, 16 paises de ese continente -que representa casi el 50% de los niños entre 6 y 11 años- han visto bajar sus índices de matriculación. Todo es precario: en Zambia la mitad de los alumnos carecen de un simple cuaderno, y una de cada cuatro aulas no tiene ni pizarra. En Tanzania, tocan a un libro por cada 20 alumnos en las escuelas rurales.

El informe de Oxfam exige financiación de la educación, pero acompañada por cambios políticos: tranferir recursos presupuestarios de armamento -África gasta 1.050 billones de pesetas en armas- a la educación primaria. Incluso se deberá dar prioridad a la enseñanza básica sobre la superior. Ahora sucede lo contrario: muchos países africanos dedican menos de la mitad del presupuesto educativo a la escuela primaria y apoyan los niveles más restringidos.

Pero la mayor amenaza es la deserción escolar. Mientras en el mundo rico un alumno recibe educación durante 15 o 17 años, en algunas sociedades africanas los chicos llegan como mucho al quinto curso; y las chicas ni siquiera.

Deuda externa

La deuda externa incide de modo brutal en la enseñanza africana. Tanzania, por ejemplo, gasta cuatro veces más en pagar los intereses de la deuda que en educación. "La deuda es la forma moderna de la esclavitud", dice el arzobispo de Ciudad del Cabo, John Ndungane. "Cada africano nace debiendo hoy 60.000 pesetas, una cifra que nunca podrá pagar. En vez de que los ricos paguen a los pobres, los pobres están obligados a pagar a los ricos. La pobreza no es sólo la falta de ingresos, sino de dignidad y de conocimiento. Hay que condonar".

El profesorado es un problema central. El bajo nivel profesional y la corrupción (la compraventa de notas es corriente) lastra la educación en Estados como Guinea Ecuatorial. "La calidad de la enseñanza, es decir del profesor, es un punto clave", dice Michael Kelly, autor del informe para Oxfam y Unicef y especialista en formación del profesorado en la Universidad de Zambia. "Hay problemas de edificios, de materiales, pero todo es secundario en comparación con la necesidad de un buen personal docente". El surafricano Nhlanhla Ngubaiie, de Unicef, lo corrobora: "Si en Suráfrica se ha dado un gran avance, es porque se ha contado con el profesor".

- Envia una postal al president del Govern, demana-li que Espanya assumeixi un COMPROMÍS PER L'EDUCACIÓ AL MÓN -que incorpori més ajuda per a l'educació bàsica als països del Sud i un alleugeriment del seu deute extern, transformant-lo en projectes d'educació bàsica. També pots distribuir la postal entre els teus amics, companys de classe o de feina, familiars, etc. i explicar-los el problema i animar-los a signar.

- Envia un e-mail a Michel Camdessus, director del Fons Monetari internacional, expressa-li la teva preocupació per les repercussions de les polítiques de l'FMI sobre educació bàsica en els països pobres, demana-li un major compromís per millorar l'alleugeriment del deute i contribuir que milions de nens tornin a anar a l'escola (trobaràs més instruccions per fer-ho a la nostra pàgina web, www, intermon.org/ educacionahora).

- Fes sentir la teva veu en els mitjans de comunicació (envia cartes al director en les quals expressis la teva preocupació per l'incompliment generalitzat del dret a l'educació), al carrer (participa en manifestacions i actes de suport a la campanya), a l'escola (col.labora en la proposta escolar d'INTERMÓN)..., i allà on se t'acudeixi!

- Ajuda amb el teu donatiu en la feina que fa INTERMÓN per impulsar projectes de formació, alfabetització i escolarització en els països del Tercer Món. A través d'aquests projectes donem suport a l'esforç que fan les poblacions més pobres per valer-se per elles mateixes i trencar el cercle de la pobresa.

- Organitza a la teva escola alguna de les activitats proposades per INTERMÓN en el seu programa escolar Educar per a la Solidaritat -com a professor, treballa amb els alumnes les propostes del dossier pedagògic-, inclou un berenar solidari, un taller de contes, una exposició de cartells, un joc, una festa de la solidaritat, etc.