* INTRODUCCIÓ

* Hl HA CAP VINCLE ENTRE DESENVOLUPAMENT I DESARMAMENT?

* HA CANVIAT RES UN COP ACABADA LA GUERRA FREDA?

* AMENACES REALS EN UN MÓN GLOBALITZAT

* CARACTERÍSTIQUES DELS CONFLICTES ARMATS A LA POSTGUERRA FREDA.

* BASES PER A LA PREVENCIÓ DE CONFLICTES ARMATS

* MENUDES, PERÒ ENVERINADES!.

* EL CONTROL DEL COMERÇ D'ARMES COM A POLÍTICA D'AJUDA AL DESENVOLUPAMENT

* ELS COSTOS DE LA GUERRA.

* CRIDA DE BRUSSEL.LES A L'ACCIÓ.

Hl HA CAP VINCLE ENTRE DESENVOLUPAMENT I DESARMAMENT?

Igual que l'antiga tria entre "armes" i "aliments", la relació entre de-sarmament i desenvolupament ha preocupat les nacions des de temps immemorials. Així ho va recordar en el seu discurs d'inauguració de la Conferència Internacional sobre un Desarmament Sostenible per a un Desenvolupament Sostenible (Brussel.les, 12 i 13 d'octubre de 1998) el vicesecretari general i responsable del Departament d'Afers de De-sarmament de les Nacions Unides, Jayanthe Dhanapala.
La comunitat mundial va crear la Lliga de les Nacions i les Nacions Unides principalment per ajudar els seus membres a lluitar conta aquests problemes fonamentals en una dimensió internacional. Des d'aquestes institucions, els representants de tots els estats membres van comprendre que hi ha una relació molt vinculant entre desenvolu-pament econòmic, justícia social, despeses militars i propensió als con-flictes, perspectiva que es troba tant en el Pacte com a la Carta.
L'ONU fa molts anys que dedica esforços considerables a analitzar les conseqüències econòmiques i socials de les despeses militars. El 1970, a petició de l'Assemblea General i amb l'ajuda d'un grup d'ex-perts internacionals, el secretari general U. Thant va publicar un infor-me titulat «Conseqüències econòmiques i socials del desarmament», en què es reconeixien els elevats costos econòmics i socials de les despe-ses militars nacionals, costos que eren especialment greus per als països en vies de desenvolupament.
Posteriorment, el 1987, l'Assemblea General va convocar una conferència internacional sobre relació entre desarmament i desenvolupa-ment, a la qual van assistir 150 països. El document final de la Confe-rència, que va ser adoptat per consens, deia: «El món pot continuar la cursa d'armaments amb la seva energia característica o pot prendre mesures, conscientment i amb rapidesa deliberada, per a un desenvo-lupament més estable i equilibrat dins d'un ordre polític i econòmic internacional més sostenible; però no pot fer totes dues coses alhora.» Aquesta afirmació continua sent plenament vàlida avui dia.
D'altra banda, el desarmament no s'ha de percebre com un fi en si mateix, ni tan sols com el punt final d'un procés. Ben al contrari, es tracta, com veurem en capítols posteriors, d'una fase de transició en la resolució i la prevenció de conflictes. La necessitat d'eficàcia i viabilitat combinades suggereix que el desarmament sigui precedit per un canvi en les polítiques de seguretat ¡ vagi seguit d'un procés de reconversió econòmica i de reinserció dels combatents, desarmats i desmobilitzats, en el marc de programes de construcció de la pau en postguerra. No-més en aquestes condicions pot haver-hi esperances de consolidació no únicament de la seguretat, la confiança i la pau, sinó també del de-senvolupament.

HA CANVIAT RES UN COP ACABADA LA GUERRA FREDA?

Si bé és cert que el final de la guerra freda va donar lloc a esperan-ces generalitzades d'un abundant dividend per a la pau (és a dir, de poder destinar a finalitats socials tot aquells diners que ja no caldria destinar a finalitats militars), la realitat ha estat ben diferent. Es cert que les despeses militars globals es van reduir (si més no durant la prime-ra part de la dècada dels noranta), però l'anomenat dividend de la pau continua sent més un concepte que una realitat. A més, les despeses en investigació sobre armes de destrucció massiva, armes convencio-nals i noves tecnologies d'armes van continuar sent elevades, malgrat que la guerra freda va deixar prou arsenal militar sobre la superfície del planeta per destruir-lo unes quantes vegades (hi ha estudis en què s'a-firma que fins a disset vegades).
El trist, però, és que ja durant la guerra freda va quedar demostrat que tota aquella despesa no servia per garantir la pau ni la seguretat al món. Més aviat el contrari. La cursa armamentista provoca descon-fiances i recels que hipotequen la construcció d'una veritable Cultura de la Pau. En definitiva, els costos d'oportunitat dels nombrosos con-flictes armats de la postguerra freda continuen sent alarmants. I el fet que no dediquem més esforços a prevenir l'esclat d'aquests conflictes és una vergonya.
D'altra banda, resulta interessant posar de manifest, encara que com a mínim sigui sorprenent, que el mateix Michael Camdessus, màxim responsable del Fons Monetari Internacional, hagi fet una crida recentment als països més rics i industrialitzats, principals responsables de l'exportació d'armes al món, perquè prenguin mesures urgents per reduir el nivell de conflictivitat armada a les regions sobremilitaritzades com Àfrica, i ha recordat que el principal problema d'aquest continent és la pobresa i que la proliferació d'armes dificulta l'accés a vies de desenvolupament sostenible.

POBLACIÓ I RIQUESA.

El món que tenim al començar el segle XXI és més massificat, interdependent econòmicament i tecnològicament, cada vegada més vulnerable en termes ambientals i progressivament més interconnectat culturalment. És a dir globalitzat. Però, la globalització és molt més que un flux de diners i béns de consum, és la creixent interdependència de la població mundial. És un procés que no sols integra economia, sinó també la cultura, tecnologia i gobernabilitat.
Un dels factors que està transformant el món és el ràpid creixement de la població. Basant-nos en estudis de les Nacions Unides, és possible afirmar que d'aquí a cinquanta anys la població mundial serà d'uns 9.400 milions de persones (uns 3.550 milions més que avui). Tanmateix, aquesta evolució no es preveu que sigui igual per als països en desenvolupament, on es calcula que la població pot aug-mentar en més d'un 80% en els pròxims cinquanta anys, que per als països econòmicament desenvolupats -on el més probable és que disminueixi-.
La globalització, per tant, augmenta les desigualtats, no solament entre estats sinó en l'interior d'aquests. Tal com ha assenyalat Kevin Watkins, d'OXFAM, els 50 països més pobres -i que representen una cinquena part del total de la població mundial- només reben el 2% dels ingressos mundials, i la seva participació en aquest sentit continua dis-minuint. Segons el PNUD, a més, la diferència entre la renda de la cin-quena part de la població mundial que viu als països més rics i la cinquena part dels països més pobres era de 74 a 1 el 1997 (quan el 1990 era de 60 a 1 i el 1960 de 30 a 1). Així mateix, la pobresa té clarament rostre femení: dels 1.300 milions de persones que avui viuen en la pobresa, el 70% són dones.

AMENACES REALS EN UN MÓN GLOBALITZAT.

D'altra banda, en un món globalitzat on el temps i l'espai es con-trauen i les fronteres desapareixen, les persones s'enfronten a un caos imprevist i lesiu per a la quotidianitat. Dit amb altres paraules, la glo-balització crea noves amenaces tant als països pobres com als països rics. Repassem-ne unes quantes:

Volatilitat financera i inseguretat econòmica: El desordre financer de l'est asiàtic de 1997 a 1999 posa de manifest els perills dels mercats financers globals. En primer lloc, les conseqüències hu-manes són greus (les fallides econòmiques comporten general-ment restriccions en els pressupostos sanitaris i educatius), i, en general, es prolonguen fins a molt després de la recuperació eco-nòmica. En segon lloc, lluny de ser accidents aïllats, les crisis fi-nanceres s'han fet cada cop més habituals amb l'expansió i el creixement dels fluxos globals de capital.

Inseguretat laboral i de les rendes: Tant en els països rics com en els pobres, els trastorns causats per la reestructuració econòmi-ca i empresarial i pel desmantellament de les institucions de pro-tecció social han comportat una major inseguretat dels llocs de treball i les rendes. Les pressions de la competència global han portat països i empresaris a adoptar polítiques laborals més precàries.

Inseguretat cultural: La globalització posa a l'abast de les perso-nes la cultura i tota la seva creativitat, un enorme flux d'idees i coneixements. Però com ja va apuntar Ghandi: «No vull que casa meva estigui voltada d'una tanca, ni que se'n tapiïn les finestres. Vull que les cultures d'arreu del món entrin a casa meva amb tota llibertat. Però em nego que cap d'aquestes em tregui a mi de casa.

Inseguretat sanitària: L'augment dels viatges i les emigracions ha contribuït a estendre el VIH/sida. Més de 33 milions de persones tenien el VIH/sida el 1998, i aquest mateix any se'n van infectar gairebé 6 milions (l'equivalent a la població de Catalunya). La sida s'ha convertit en la malaltia dels pobres (a nou països d'Àfri-ca es preveu una pèrdua de disset anys en l'esperança de vida per al. 2010, un retorn als nivells de la dècada dels seixanta.

Inseguretat personal: La delinqüència s'emporta els beneficis de la globalització. Les millores i l'accessibilitat de les comunica-cions permeten que els fluxos siguin més fàcils, tant per al conei-xement mèdic i els llibres, com per a l'heroïna, els diners bruts o les armes. El comerç il.legal amb drogues, armes, dones o diners blanquejats està contribuint a la violència i al crim, que amena-cen nombrosos barris del món (es calcula que el 1995 el comerç il.lícit de drogues va suposar un 8% del total del comerç mundial, xifra més alta que la del comerç de vehicles, o d'acer i metall). En la base d'aquest problema s'amaga la creixent influència del crim organitzat, que, segons estimacions, guanya 1,5 bilions de dòlars bruts a l'any i competeix amb les multinacionals com a poder econòmic.

Inseguretat ambiental: La degradació ambiental crònica -la ur-gència silenciosa actual- amenaça la població mundial i malmet el mitjà que tenen per guanyar-se la vida 500 milions de perso-nes pel cap baix.

Inseguretat política i comunitària: L'augment de les tensions socials que amenacen l'estabilitat política i la cohesió comunità-ria està molt vinculada a altres moltes formes d'inseguretat. Dels 61 conflictes armats més importants esdevinguts entre 1989 i 1998, només 3 eren entre estats, la resta van ser o són intraesta-tals. La globalització ha aportat noves característiques als con-flictes. El tràfic global d'armes alimenta aquests conflictes, impli-ca nous agents i difumina els interessos polítics i empresarials. En el buit de poder de l'era posterior a la guerra freda, la indús-tria militar i els exèrcits mercenaris van començar a oferir forma-ció als governs i a les empreses. Com que només són responsa-bles davant de qui paga, aquesta proliferació de contractació de serveis militars planteja una amenaça molt greu sobre la segure-tat humana.

CARACTERÍSTIQUES DELS CONFLICTES ARMATS A LA POSTGUERRA FREDA.

Els escenaris dels conflictes armats actuals són regions i països empobrits econòmicament.

Es tracta majoritàriament de conflictes interestatals.

Molts d'aquests conflictes són residus o reaparicions d'antics en-frontaments no resolts.
Generalment, el poder central de l'Estat és fràgil (cosa que genera sovint la proliferació de poders lternatius com líders populistes) i de vegades fins i tot inexistent (com a Somàlia).

La línia divisòria entre les forces armades estatals i les de l'oposi-ció, per una banda, i la societat civil, per una altra, és en general molt difusa.

La població civil és com més va més un objectiu més militar -la pro-liferació de massacres de civils i d'expulsions massives de perso-nes de les seves llars incrementa les xifres de població refugiada.

S'utilitza sobretot armament de tipus convencional -i especialment armes lleugeres- que, al contrari del que passa amb l'armament de destrucció massiva -nuclear, químic o biològic-, es troba subjecte a restriccions limitades i poc control internacional.

Els camps de batalla s'han traslladat de les zones rurals a les zones urbanes, cosa que ha provocat greus danys d'infraestructura, que dificulten i encareixen les tasques de reconstrucció postbèl.lica.

Els vells actors estatals són substituïts per nous actors (màfies, mercenaris, clans paramilitars) que utilitzen mètodes com el pillat-ge, la rapinya o el segrest i estratègies com el genocidi, l'extermi-ni o fins i tot la neteja étnica.

Hi ha motius molt diversos per a les guerres d'avui, com per exem-ple l'accés i el control dels recursos bàsics -aigua, minerals, etc.-, el fonamentalisme de caire religiós o nacional o la lluita contra sis-temes dictatorials i antidemocràtics.

Els mitjans tradicionals de tractament d'aquests conflictes, així com també el mateix dret humanitari, són en crisi.

BASES PER A LA PREVENCIÓ DE CONFLICTES ARMATS:

Construir institucions i dotar-les de recursos

Alerta avançada.

Observatoris de conflictes.

Fòrums de discussió.

Invertir en mesures de creació de confiança

Transparència.

Positivació de la interculturalitat.

Caràcter no ofensiu de les forces armades i de la seva doctrina.

Desmobilització.

Desarmarnent.

Invertir en seguretat humana

Desenvolupament econòmic i social.

Seguretat econòmica.

GUERRA I POBRESA.

En relació amb els apartats anteriors, és important fer notar que el desenvolupament econòmic ha retrocedit de manera significativa a molts països que han viscut, i encara viuen, en contextos de guerra. Al Líban, per exemple, el PNB de principis dels anys noranta era un 50 % inferior del de 1974, moment en què va esclatar el conflicte armat. La guerra civil és la principal responsable de l'abandonament de gairebé el 80% de la terra de cultiu a Angola. A Burundi, la producció ali-mentària es va reduir un 17% a causa de la guerra a mitjans dels anys noranta.
En efecte, la guerra ha estat, i ho continua sent, una de les principals causes de misèria i sofriment. Així mateix, la pobresa també apareix com una de les principals causes de les nombroses guerres que tenen lloc. En aquest sentit, la guerra s'alimenta de la pobresa i la pobresa es perpetua al seu torn a causa de la guerra. En el cas d'Àfrica, per exemple, una de les regions més castigades del planeta a causa de les guerres, això és especialment cert per dues raons.
La primera és que a Àfrica els conflictes solen emmarcar-se en un ambient sociopolític d'una gran militarització. Aquesta militarització generalment comporta que s'armi la societat civil alhora que s'arma els combatents professionals. En aquestes condicions, i mentre no s'hagi procedit a un desarmament i una desmilitarització a gran escala, la pau, i per consegüent, el desenvolupament es redueixen a una il.lusió siguin quins siguin els acords de pau que firmin les parts contendents. En donen fe els casos d'Angola, Libèria, Sierra Leone i fins i tot la regió dels Grans Llacs.
La segona és que, històricament, la resolució de conflictes a Àfri-ca pateix una alta taxa de «recaigudes». Aquestes recaigudes són situacions desafortunades en les quals els acords de pau negociats lliurement són violats per les parts mancades de sinceritat o voluntat política. Ben al contrari, com veurem als capítols següents, el desarmament i el control d'armes és un factor de confiança i de construcció de seguretat. I per aquesta mateixa raó contribueixen al desenvolupament. Alhora, una altra pràctica necessària per a la prevenció dels conflictes és el control i la recollida de les nombroses armes que hi ha en circulació, atès que així es contribueix al desarmament i a la desmilitarització, tant dels combatents com de la població civil.

MENUDES, PERÒ ENVERINADES!.

Així són les armes lleugeres: menudes, però enverinades. No calen gaires dades per demostrar-ho. Es calcula, per exemple, que a tot el món hi ha un arsenal de 500 milions d'armes de foc (a les quals cal-dria afegir milions d'armes més a disposició dels cossos policials i de seguretat). Des que va finalitzar la Segona Guerra Mundial, uns 30 milions de persones han mort en els diferents conflictes armats que s'han esdevingut al planeta, 26 milions dels quals (el 90%) ho ha fet com a conseqüència de l'impacte de les armes lleugeres. És a dir, les armes lleugeres són, amb enorme diferència, les armes que causen major mortaldat i afecten més directament la població civil.
Per armes lleugeres s'entén tota mena d'armes convencionals que puguin ser transportades per una persona o per un vehicle lleuger; podem dividir-les, al seu torn, en armes petites, dissenyades per a ús personal (revòlvers i pistoles, rifles i carrabines, metralladores lleuge-res, rifles d'assalt i metralladores de petit calibre), i armes lleugeres, dissenyades per a l'ús de diverses persones (metralladores pesants, llançagranades, canons antiaeris portàtils, canons anticarro, llançado-res portàtils, míssils anticarro).
Les armes de foc existeixen des de fa segles, però els avenços tec-nològics dels últims cent cinquanta anys les han fetes molt més letals nombroses. Després del primer revòlver Samuel Colt el 1836, van aparèixer els famosos rifles Winchester de repetició (1869) i les primeres metralladores, que es van inventar a Anglaterra el 1882). El 1947, Mijhail Kalashnikov va inventar el fusell d'assalt AK-47, una arma sim-ple i robusta que encara ara fa estralls a molts llocs del món. Uns altres tipus d'armes lleugeres utilitzades en els conflictes armats actuals són els fusells nord-americans M-16, els alemanys G-3, els belgues FN-FAL, i la pistola israeliana Uzi. Entre les armes lleugeres es pot inclou-re també material policial i repressiu, el comerç del qual s'ha vist que és molt actiu els últims anys, i la munició (cartutxos, granades, mines, explosius, etc.) .
«En alguns països com Estats Units és possible que hi hagi més armes que persones. A Estats Units surten al mercat cada any més de quatre milions d'armes, un milió de les quals és d'importació. Aquesta situació i el fet que moltes d'aquestes armes després seran utilitzades contra els interessos de qui les ha produïdes i venudes, en un autèntic efecte boomerang, ha cau-sat una alarma comprensible en diferents sectors nacionals i interna-cionals, i ha situat aquest tema en un lloc important de l'agenda de les Nacions Unides i dels centres d'investigació sobre la pau i el desar-mament.
Malgrat que en el passat eren sobretot Estats Units i la Unió sovièti-ca els països que proveïen tot el món d'aquestes armes (bé per inte-ressos purament comercials, bé com a part de la seva estratègia de rearmar els seus aliats), avui el nombre de països que fabriquen i sub-ministren aquestes armes ha augmentat notablement. Segons dades d'UNIDIR s'han identificat com a mínim tres-centes empreses de cinquanta-dos països que fabricaven armes lleugeres el 1994. D'aquests països, vint-i-dos eren països del Sud que les produïen amb llicència, i setze d'aquests també n'exportaven. Al-guns dels principals productors actuals són Alemanya, Àustria, Bèl-gica, Brasil, Bulgària, Xina, Egipte, Estats Units, França, Israel, Polònia, Regne Unit, Romania, Rússia, Singapur i Sud-àfrica. Estats Units és el principal productor i exportador mundial.
Finalment, Espanya també fabrica (i exporta) armes. Encara que es tracta d'un sector que els últims anys ha entrat en crisi i la producció del qual ha minvat, Espanya posseeix una històrica tradició en la pro-ducció d'armes curtes i munició, que en bona part es destinen al mer-cat de l'exportació. Entre 1992 i 1998, Espanya ha exportat productes d'aquesta mena per un valor anual mitjà d' 11.000 milions de pesse-tes. S'han venut xifres significatives de pistoles a Estats Units, Argen-tina, Turquia, Angola, Veneçuela, Bulgària, Polònia, Djibuti, Filipines Indonèsia, i de munició a Aràbia, Índia, Emirats Àrabs Units, Turquia, Portugal, Ghana, Japó, Argentina, Xile, Xipre, Paraguai, Romania, Perú, Malàisia i Equador. Alguns d'aquests països són o han estat en conflic-te, tenen un elevat nivelí de militarització o no respecten els drets humans, per la qual cosa la venda d'armes lleugeres i munició té unes repercussions negatives clares i immediates.

LES MINES: EL SOLDAT MÉS DISCIPLINAT (I MACABRE).

Les mines són un tipus especialment significatiu d'arma lleugera. Cada mes, fins i tot en temps de pau, 2.000 persones són víctimes de les mines antipersona. Aquestes terribles armes no fan cap diferència entre civils i militars. En els últims vint anys, les mines han mutilat o matat més d'un milió de persones. La proliferació descontrolada de les mines retarda el retorn dels refugiats, dificulta la recuperació econòmica i social de les regions afectades i frena la posada en marxa de programes de reconciliació i de promoció d'una cultura de la pau.
Segons el Tractat d'Ottawa «mina» és "una munició per explotar davant la presència, la proximitat o el contacte amb una persona o un vehicle". La mina antipersona, al seu torn, està "dissenyada per explo-tar davant la presència o la proximitat d'una persona o en contacte amb aquesta, i pot incapacitar, ferir o matar una persona o més". Lucía Alonso ens en dóna una definició més simple: "Una mina és una peça buida, amb una càrrega en el seu interior i un dispositiu de foc. Des d'un punt de vista heterodox, es podria definir com una caixa que conté un explosiu i que esclata sota la pressió de cert pes". El més terrible d'aquest artefacte és que es tracta d'un soldat gairebé perfecte: disciplinat, eficaç, pot passar-se molts anys enterrat i, encara pitjor, el seu primer objectiu no és matar, sinó mutilar. Així, pro-voca un doble mal a les societats que ataca: un dany físic (les perso-nes ferides o mutilades necessiten atencions especials) i un dany aní-mic (resulta molt desmoralitzador per a una comunitat veure com els seus membres van caient, víctimes de les mines).
D'altra banda, quan conclou un conflicte armat, les mines es que-den al sòl i dificulten enormement la reconstrucció d'aquestes socie-tats. Com en el cas de Kosova, per exemple, on a més d'haver estat utilitzades durant la batalla entre les tropes sèrbies i l'Exèrcit d'Alliberació kosovar per establir fronteres minades entre ambdós bàndols, espe-cialment als límits amb Macedònia ¡ Albània, les mines es van utilitzar també per preparar trampes mortals (o mutilants) en cases particulars, segons el pla de neteja ètnica realitzat per les tropes i els grups para-militars serbis. La repatriació espontània i formal de molts dels refu-giats va ser extremament lenta. El perill que representava que milers de persones caminessin pels camps minats va obligar les agències de les Nacions Unides a sol.licitar que el retorn dels refugiats no es produís fins després de verificar la seguretat de la zona. Per acabar-ho d'ado-bar, al problema de les mines, ja prou greu en si mateix, s'hi va haver de sumar la presència de milers d'artefactes sense explotar, fruit de la campanya de bombardeigs protagonitzada per l'OTAN.
Un altre exemple és el que es va viure a Amèrica Central després del pas de l'huracà Mitch. Milers de mines antipersona (gairebé 75.000) van quedar al descobert per l'acció de les riuades a la frontera entre Nicaragua i Hondures, la qual cosa va dificultar enormement les tas-ques de rescat. A més, es van haver de refer tots els mapes de localit-zació de les mines ja que els anteriors eren obsolets.

OBJECTIU: la població rural i més pobra.

Fins a l'entrada en vigor de la Convenció sobre la prohibició de l'ús, l'emmagatzematge, la producció i el comerç de mines antipersona, i sobre la seva destrucció (Tractat d'Qttawa), el marc de 1998, es pro-duïen al món entre cinc i deu milions de mines antipersona. Els últims vint-i-cinc anys se n'han produït més de 200 milions en més de trenta països (no solament els industrialitzats). Avui hi ha encara més de 100 milions de mines enterrades a més de seixanta països, la majoria dels quals es troben en una situació de dependència tecnològica. Àfrica n'és la regió més afectada, si bé per països destaquen Afganistan, Angola, Cambotja, Iraq, Laos, Bòsnia-Hercegovina, Croàcia, Kosova, Geòrgia, Moçambic, Myanmar, Nicaragua, Somàlia o Sudan. Malgrat que el cost de col.locació és al voltant de les 1.000 pessetes, la seva extracció pot costar cent vegades més (de mitjana). També és cert que moltes d'a-questes mines tenen data de caducitat, però l'activitat s'allarga durant diversos anys, la qual cosa significa que, amb la tecnologia i els recur-sos que es destinen actualment al desminatge, seran necessaris enca-ra molts anys per retirar totes les mines.
A part de ser utilitzades per les forces bel.ligerants per protegir les seves posicions, les mines antipersona s'utilitzen per controlar la pobla-ció civil. Es tracta, en definitiva, d'impedir el pas per determinades rutes, o d'impedir l'accés a zones estratègiques convenients per a l'e-nemic. Dit d'una altra manera, la col.locació de mines antipersona es pot inscriure en un pla global amb l'objectiu d'arruïnar un país o una regió, a base de la desmoralització de la població, la destrucció de les infraestructures i la reducció dels recursos.
Les zones més afectades per les mines són les àrees rurals, que depe-nen de l'activitat agrícola. Les conseqüències són particularment dures a les zones desfavorides, sobretot on és gairebé un luxe la possessió d'a-nimals de tir i maquinària. Moltes vegades els agricultors han de sacrifi-car el bestiar per "netejar" les mines d'una parcel.la de terreny cultivable, o arriscar-se a treballar la terra sense tenir plena certitud que hagi estat desminada. L'augment dels orfenats, l'elevada mortalitat infantil, la reducció de la població activa, el debilitament de les noves generacions, els costos de l'atenció sanitària i el material ortopèdic necessari per a les persones mutilades representen, globalment, una càrrega altíssima per a la comunitat i un important descens en la producció.
La presència de mines comporta primer de tot una reducció de la superfície agrícola útil. Moltes zones s'abandonen i moltes poblacions es desmembren i es desestructuren. Els camps de mines modifiquen els paisatges rurals que són, al seu torn, el resultat de l'adaptació a les condicions ecològiques locals, d'uns determinats tipus de producció i d'unes tècniques culturals específiques. Situades en molts casos per impedir el funcionament normal dels drenatges i dels sistemes d'irriga-ció, les mines impedeixen la millora i la regeneració del sòl. La reduc-ció de la superfície agrícola útil i l'empobriment del sòl repercuteixen en la producció de cereals, que requereix molt espai. Això és especial-ment greu en llocs com el Sud-est asiàtic, la població camperola del qual s'alimenta gairebé exclusivament d'arròs.
En resum, l'amenaça de les mines antipersona posa en perill les societats rurals tradicionals i alhora n'impedeix el desenvolupament. Les mines antipersona afavoreixen l'empobriment de les àrees rurals, l'èxode rural i l'increment de les desigualtats regionals, per la qual cosa constitueixen un factor limitador de primer ordre.
Després de diversos anys de discussions i gràcies a la gran mobilit-zació de la societat civil internacional (que va comptar amb el suport d'alguns governs), el desembre de 1997 es va signar la convenció que prohibeix les mines antipersona, coneguda com a Tractat d'Ottawa. Es tracta d'un acord de desarmament l'objectiu del qual és no solament limitar sinó també prohibir una categoria d'armes. El text és curt, simple i directe. Té vint-i-dos articles i no fa cap excepció o reserva per a tipus específics d'armes ni de l'ús que se'n faci. Però el fet que alguns dels estats productors i exportadors de mines més impor-tants no hagin rati-ficat el Tractat (i alguns ni tan sols no l'hagin signat) apunta a la neces-sitat de treballar perquè aquests estats s'adhereixin tan aviat com sigui possible a la Convenció.

L'armamentisme no és l'única ni la primera causa de les privacions del Tercer Món. Però per mitjà d'aquest armamentisme gran part del Tercer Món (i bona part del Primer també) està en condicions de desesperació. És l'oxigen que alimenta el foc de la guerra. Ja ho hem dit, però és important repetir-ho: la pau depèn del desenvolupament i aquest depèn de la pau. Però perquè hi hagi pau hi ha d'haver també desarmament, drets humans i democràcia. 1 a més han de ser sostenibles. Aquests són, doncs, els reptes que reclamen cada dia més esforços i no menys. Més recursos i no menys. Perquè la millor manera de gestionar els conflictes armats és evitar que arribin a esclatar. Avui sabem perfectament on són les fonts dels con-flictes, quines són les seves arrels i quines les possibles solucions. El que falta és la voluntat política per encarar aquestes causes de violència. Passa que aquesta voluntat política està hipotecada per uns governs que no entenen que els problemes d'avui són mundials i que reclamen (els problemes) una aproximació mundial.
No hi ha cap dubte que la societat espanyola és una de les societats més solidàries. Però no n'hi ha prou per construir una cultura de pau superar set mil anys de cultura de violència. No serveix de res lamen-tar-nos davant el televisor amb les imatges de les massacres a Timor, a Kosova o a Rwanda si no exigim també als nostres governs que assu-meixin responsabilitats. I la millor manera de fer-ho és sumant. Mitjan-çant campanyes conjuntes. Amb objectius clars i assumibles a curt, mitjà i llarg terminis. Concentrant esforços i escampant motivacions. Mobilitzant en positiu. A favor d'alguna cosa, en comptes de contra tot. Cooperant amb qui ha de legislar, sí, però a canvi de resultats. Legitimant el discurs amb investigació, reflexió i anàlisi. En definitiva, fent lobby. Com afirma Daniel Cohn Bendit: «Si voleu un altre món, si voleu una altra vida, just do it. Sapigueu, però, que per canviar el món no tenim més armes que la democràcia. perquè ja hem comprés que no era possible fer la revolució pels altres. Que la revolució ha de fer--se amb els altres. Sense substituir-los. I sense castigar-los perquè no són tan bons com ens agradaria que fossin. Es el que nosaltres, rebels, anomenen avui la lluita democràtica.»
En aquest sentit, les campanyes a favor de la transparència i de l'a-dopció de codis de conducta, de la prohibició total de les mines antipersona o del control de les armes lleugeres són exemples de com s'ha d'actuar. Els èxits sempre són relatius. Sempre hi ha un però. Però tam-poc no oblidem que sempre és millor tenir un tractat internacional que prohibeixi mines, restrictiu i sense excepcions -encara que Estats Units, Rússia o Xina entre d'altres no l'hagin signat- que no tenir res. És cert que un codi de conducta sobre l'exportació d'armes que no sigui de compliment obligatori és insuficient; però ho és que és més fàcil millorar i fer més restrictiu el que ja existeix que crear-ne un de nou. És cert que més transparència no significa menys armes, però aquesta és indispensable per a un major i millor control, i per posar fi a la impunitat dels que trafiquen, s'enriqueixen i s'embruten amb la sang de milers de víctimes innocents. Però tot això, malgrat que és important, no és suficient.
Passar de la caritat al compromís polític, d'això es tracta. Entendre que darrere de cada catàstrofe humanitària hi ha causes polítiques. I que són aquestes causes les que cal combatre. No s'hi val a fer-se fotos amb els refugiats kosovars quan no s'ha volgut afrontar la necessitat d'actuar abans i millor per evitar que aquestes persones fossin expul-sades a punta de pistola de casa seva. No s'hi val a demanar a la socie-tat que sigui solidària amb les víctimes de l'huracà Mitch quan sabem perfectament que la desgràcia hauria estat molt menor amb una políti-ca d'ajuda al desenvolupament coherent i dissenyada, no pas per enri-quir alguns empresaris espanyols sense escrúpols, sinó per enfortir les infraestructures d'Amèrica Central. No s'hi val a afirmar que estem a l'avantguarda en temes com la lluita contra les mines o el control del comerç d'armes i després anar a les reunions internacionals sense propostes constructives i intentat que els acords de desarmament siguin com menys restrictius millor. No s'hi val tampoc a dir que estem molt compromesos per la pau i pressupostar a continuació cent vegades més recursos per a I+D militar a Espanya del que disposa el Programa mundial de cultura de la pau de la UNESCO. No s'hi val, finalment, a proclamar el convenciment que cal consolidar el concepte de segure-tat humana i dedicar després tots els esforços a enfortir l'OTAN oblidant-nos de l'ACNUR, la UNESCO, la UNICEF, el PNUD, la FAO i tants altres organismes que treballen per i per a les persones, en comptes de per i per a les indústries militars.
Avui, més que mai, la societat civil compta. I compta molt. Més del que creuen molts. I molt més, segur, del que voldrien uns quants. Avui en sabem més que ahir. I aquest coneixement més gran ens permet actuar millor. No n'hi ha prou de ser solidaris i solidàries, cal ser a més la veu de la consciència. No n'hi ha prou de ser humanitaris, cal fer po-lítica. I això no significa governar. Governa qui ha estat escollit per fer-ho. Però si que significa opinar, aconsellar, recomanar, proposar denunciar. Les ONG no són perfectes. Els governs tampoc. Les ONG n'estan aprenent. I els governs ho saben. Aprofitem doncs aquest aprenentatge a favor del desarmament, del desenvolupament i de la pau.

..... no es bueno quedarse colgados de un sueño
habrá que empujarlo llegado el momento
Imagine ah the people
y aún está por ver
que no será pos ible
Imagine ah the people
y habrá que responder
que sí será posible.

PEDRO GUERRA «Las gafas de John Lennon»

Quan esclata una guerra a qualsevol lloc del món i comencen a arri-bar als nostres televisors imatges de columnes senceres de persones mig despullades fugint de les agressions o buscant refugi per a l'hivern imminent, sovint escoltem la veu dels dirigents dels països rics fent una crida a la solidaritat ciutadana per afrontar l'emergència. És com si es tractés d'una catàstrofe natural inesperada. No obstant això, si aques-tes situacions (per exemple Kosova, Rwanda, Burundi, Zaire, Timor, etc.) tenen algun denominador comú és que eren perfectament predicibles. El que és preocupant, però, és que moltes vegades -malgrat tenir informes esborronadors elaborats per organitzacions no governa-mentals, o fins i tot per membres d'organismes internacionals com les Nacions Unides, sobre les tensions que es viuen a moltes d'aquestes regions i que denuncien l'efecte desestabilitzador de l'exportació d'ar-mes-, els governs dels països productors i exportadors d'armes es tor-nen sords davant els crits de les víctimes i continuen autoritzant i fomentant les vendes d'armes a zones d'alta tensió. Aquest ha estat el cas, entre d'altres, del Govern d'lndonèsia, que moltes organitzacions no governamentals han denunciat en nombroses ocasions per no haver respectat ni tan sols els drets humans més bàsics, i no obstant això, els governs dels països de la Unió Europea, entre ells Espanya, han conti-nuat venent importants quantitats d'armes al règim de Djakarta.
Des d'una altra perspectiva, també quan es produeix una catàstrofe natural (l'huracà Mitch a Amèrica Central la tardor de 1998 o el terratrèmol de Turquia l'estiu de 1999), es fa una crida a la solidaritat de la societat civil, que, en general, sol donar una resposta massiva. Tanmateix, també en aquest cas cal fer una excepció: encara que sigui cert que la causa del desastre és una causa d'origen natural, el fet que les seves conseqüències siguin més tràgiques en uns llocs que en d'al-tres pot explicar-se, si més no en part, per raons polítiques. Ni l'huracà Mitch, ni el terratrèmol de Turquia haurien tingut conseqüències tan lamentables si s'haguessin produït en regions més desenvolupades econòmicament, amb millors infraestructures i amb millors equips de rescat immediat. En aquest sentit, el fet que molts governs prioritzin les vendes d'armes a regions amb mancances estructurals tan greus con-tribueix a augmentar la inestabilitat de la zona, incrementa la de-pendència d'aquestes regions cap a la solidaritat internacional davant de catàstrofes naturals i hipoteca, per tant, el desenvolupament d'a-questes regions.
El fet que els quinze estats membres de la Unió Europea no prenguin mesures per enfortir i harmonitzar les seves polítiques de control, permet que armes convencionals europees siguin venudes a països on es violen de manera flagrant els drets humans, i posa de manifest la manca de voluntat política dels quinze a l'hora d'adoptar una vertadera política comuna en termes de seguretat i defensa.

FOGUERES I MONUMENTS PER LA PAU.

El 1996 es van cremar milers d'armes a Tombouctou (Mali) en un acte que es va denominar Crida a la Pau. Aquestes armes es van reco-llir després de la signatura dels acords de pau i cremar-les va ser un símbol mundial de creació de mesures de confiança i un exemple per a aquells que sortissin d'un conflicte armat i desitgessin construir un nou marc de pau. Tanmateix, la retirada de les armes de la circulació no és un tema tan senzill d'abordar.
Una de les pràctiques que han introduït els últims anys les institu-cions i els organismes interessats a controlar la proliferació d'armes lleugeres ha estat la posada en marxa de programes i projectes per recollir tota mena d'armes en mans de civils donant-los a canvi alguna mena de béns. Hi ha hagut experiències d'aquest tipus a Albània, Angola, Cambotja, Guatemala, Hondures, Mali, Panamà, Haití, Nicaragua, El Salvador, Somàlia, Moçambic, República Dominicana, Eslovènia i Sud-àfrica, que han tingut resultats diferents.
En termes generals, aquests programes es poden dividir en tres categories: amnistia, compra d'armes i intercanvi d'armes de foc per béns i serveis. L'amnistia permet als propietaris sense llicència, o amb la llicència caducada, tramitar una nova llicència o lliurar l'arma de foc (si més no les que hagin esdevingut il.legals a causa d'un canvi de legislació). Les campanyes de compra d'armes permeten a les autori-tats recollir les armes i canviar-les per diners o bons (aquesta pràctica és forca habitual als Estats Units, tot i que la seva eficàcia és discuti-ble, ja que en molts casos qui es ven una arma se'n sol comprar una altra de nova i millor amb els diners que li han donat les autoritats). Finalment, hi ha també la possibilitat de recollir armes a canvi de béns o serveis. En molts casos, han estat experiències vinculades a proces-sos de desarmament i desmobilització organitzats pel Departament d'Operacions per al Manteniment de la Pau (DPKO) de les Nacions Unides, que té la responsabilitat de recollir l'armament en les esmenta-des operacions. A escala més petita, fins i tot municipal, també a Estats Units, Rússia, Regne Unit, Austràlia, Brasil i Colòmbia s'han fet cam-panyes de recompra i destrucció.
Per altra banda, un dels problemes que plantegen aquestes mesures és què fer amb les armes recollides. Es una qüestió seriosa, sobretot perquè, en molts casos, si no es guarden en un lloc segur, o millor encara, si no es destrueixen, pot passar que alguns grups mili-tars acabin apoderant-se'n (com va passar a Kosova, on la UKC va aconseguir grans quantitats d'armes assaltant els magatzems on es guardaven després del conflicte armat amb Albània). Un exemple és el de la Crida a la Pau de Tombouctou. Però també n'hi ha que proposen construir un monument amb aquestes armes, que és el cas de El Salvador. I finalment, l'acció més comuna és la simple inutilització d'aquestes armes, per mitjà de la soldadura del canó o d'altres pro-cediments.
Tanmateix, tal com ens recordava Maria Hernández, de la Tutela Legal de l'Arquebisbat a El Salvador: «Per cada dues pistoles retirades de la circulació per mitjà de programes de recompra o d'intercanvi de béns per armes, n'entren noranta-vuit més a través del comerç legal o il.legal». Per tant, cal considerar que aquests programes no serveixen de res si no es restringeix el comerç legal i il.legal d'armes. Finalment, com ja hem posat de manifest diverses vegades, el microdesarmament no s'ha d'entendre com un element aïllat, en especial en un context de postconflicte armat. Ha de ser, en canvi, part d'un continuum format pel mateix desarmament, seguit de la desmobilització i la reinserció dels antics combatents en l'activitat civil. De fet, si no es produeix aquest continuum, seran difícils els lliura-ments voluntaris d'armament i, per tant, encara serà més difícil reco-llir-les i destruir-les.

EL DESENVOLUPAMENT SERÀ SOSTENIBLE, O NO SERÀ.

Moltes vegades hem insistit en el fet que el problema no són les armes en si mateixes sinó l'ús indegut i excessiu, causat per altres pro-blemes de fons de caràcter més estructural. El desarmament, encara que fos total o absolut, no comportaria necessàriament la pau. N'és una peca fonamental, però no l'única. Hi ha tres "D" més que cal enfor-tir de manera paral.lela: desenvolupament, drets humans i democràcia.
Però no és fàcil, com ens díu Vícenç Fisas, ja que fa 7.000 anys que convivim amb una cultura de violència que ha prioritzat i glorificat l'ús de les armes, i que és el resultat de la confluència de diversos factors sobre els quals caldrà establir correctius i contrapesos: la mística de la masculinitat creada a partir de la glorificació de la força, la repressió dels sentiments i el menyspreu per l'empatia, la cura i la tendresa; l'es-cassa capacitat per valorar el significat de la vida i la pèrdua d'aques-ta, l'estúpida associació entre valentia i risc de mort, la identificació entre poder i violència, etc. En aquest sentit, el propòsit de reduir la magnitud d'aquest problema i d'establir les bases per a una estratègia de solució a llarg termini serà, sense cap dubte, una tasca essencial-ment educativa.
Un conegut proverbi massai afirma que la terra no és una herència dels nostres pares i mares, sinó un préstec dels nostres fills i filles. I això ens obliga a ser responsables amb el nostre entorn i a tenir en compte no solament els drets intrageneracionals sinó també els intergeneracio-nals, és a dir, els d'aquells que encara no han arribat en aquest món (o que ho acaben de fer).
El creixement desmesurat de la població i de l'economia, juntament amb el nivell de consumisme cada cop més gran característic de les societats industrialitzades, han portat el món a un creixent nivell de destrucció dels seus recursos naturals i de contaminació del seu medi ambient. La ciència i la tecnologia podrien contribuir enormement a reduir aquestes amenaces sobre el medi ambient mitjançant el desen-volupament de sistemes tecnològics de baix nivell de contaminació.
Són necessaris grans esforços per desenvolupar estratègies sostenibles que permetin un millor progrés econòmic í social. De fet, la sostenibilitat esdevindrà amb tota seguretat la clau del desenvolupament i un major incentiu per incrementar les complicitats internacionals.
Pot enfocar-se des de la perspectiva contrària. La sequera, la conta-minació, l'efecte hivernacle, la pluja àcida, l'exhauriment de les fonts d'energia no renovables, etc. són fenòmens que no respecten fronteres. No serà sempre possible continuar amb la criticable actitud dels països més rics que no únicament explotem els recursos dels més pobres sinó que a més a més els envaïm amb els nostres residus. D'altra banda, aquests problemes són ben sovint font de conflictes armats i d'alts graus de violència. Els recursos naturals, per exemple, es poden utilit-zar com a arma en una situació de tensió: el control dels accessos a l'aigua o als aliments, per exemple, és motiu d'intenses disputes a Orient Mitjà i a diverses regions d'Àfrica. També el control dels pous de petroli o de les mines de diamants, coure o urani és motiu de lluita a molts llocs d'Àfrica. A més, cada vegades és més freqüent que darrere d'aquestes guerres hi hagi grans multinacionals, que les alimenten i les financen, com en el cas del Grans Llacs i més exemples vigents actualment i del passat a Àfrica.
És a dir, que cada vegada és més urgent investigar com s'ha d'a-conseguir que l'actual model de desenvolupament mundial no sola-ment no provoqui majors desigualtats entre estats i dins aquests sinó que sigui primer de tot sostenible. Trobarem uns quants exemples de prioritats a la taula.

ELS COSTOS DE LA GUERRA.

Després d'una guerra, resulta especialment difícil calcular quin n'ha estat el cost, no solament en termes econòmics sinó en termes humans i socials. Els costos d'oportunitat (és a dir, la riquesa i el desenvolupa-ment que no s'han atès causa de la guerra) no disposen de sistemes de mesura fiables.
El que sí que es pot afirmar és que els costos econòmics de la reconstrucció material solen ser extremament elevats i fan que aques-ta sigui, a més a més, molt lenta. Per exemple, el cost de la reconstruc-ció de Kuwait després de sis mesos d'ocupació iraquiana i de l'Ope-ració Tempesta del Desert es va valorar entre 50.000 í 100.000 milions de dòlars, l'equivalent a quatre vegades el nivell de renda de Kuwait abans de la guerra. Així mateix, després de la guerra de Kosova el 1999 es va començar a estudiar la necessitat d'iniciar un procés gradual d'in-tegració econòmica als Balcans, i es va calcular que podria costar anualment al voltant d'uns 270.000 milions de pessetes a la Unió Europea. Però si hi afegim els costos de la reconstrucció econòmica de les infraestructures destruïdes a causa de la neteja ètnica d'Slobodan Mílosevic i els bombardeigs aliats, de què principalment s'hauran de fer càrrec els membres de la Unió Europea, caldrà doblar aquesta xifra. Si a tot això, hi sumem que a molts països, després d'una guerra queden les mines i altres artefactes sense explotar, els costos de la reconstrucció poden ser un escull realment insalvable per a aquestes societats i comportar un cicle de violència difícil de trencar.
Però si ja és prou difícil calcular el cost econòmic de la reconstruc-ció d'una postguerra, encara ho és molt més calcular la reconstrucció social. Cada vegada és més freqüent sentir parlar de generacions per-dudes després d'una guerra. Són aquestes generacions (de vegades en poden ser més d'una i de dues) que s'han de succeir necessàriament abans de començar a percebre els efectes dels esforços iniciats (si n'hi ha) en la construcció de la pau. Es possible, tanmateix, fer estimacions a partir dels canvis en la capacitat productiva, en l'estabilitat de la comunitat i en la composició de la forca del treball. Aquesta dimensió de la reconstrucció, d'altra banda, és poc visible i fotografiable, i reque-reix una gran paciència, cosa que els donants no solen prodigar, ja que en general volen resultats immediats i que puguin tenir un rendiment polític. Un exemple d'això anterior és que Bernard Kouchner, adminis-trador de les Nacions Unides a Kosova, va tenir grans problemes per aconseguir els vint-i-cinc milions de dòlars que necessitava per pagar els sous dels funcionaris locals, perquè els donants no veien la rendibilitat política a curt termini d'aquella inversió (la quantitat equivalia a sis hores de bombardeigs de l'OTAN).

PROTEGIR LA INFÀNCIA DEL MAL ADULT.

"A l'última dècada han mort dos milions de nens en conflictes armats. Entre quatre i cinc milions s'han quedat invàlids. Dotze milions han perdut la casa. Hi ha més d'un milió de nens i nenes orfes o sepa-rats dels seus pares i al voltant de deu milions pateixen traumes psicològics." A més, els nens i nenes són sovint objecte d'abusos sexuals d'altres menes d'explotació a les zones de guerra. Les conseqüències que les guerres tenen sobre la infància han estat àmpliament tractades en centenars d'informes.
A Sierra Leone, el 90% de les nenes van ser violades o van patir abu-sos i hi va haver nens menors de dos mesos amb les mans i els peus amputats a ganivetades. A Colòmbia, la violència crònica ha provocat nivells altíssims de prostitució infantil, abusos de nenes i nens i aug-ment del nombre de "nens del carrer", que solen ser víctimes de la "neteja social".
Una altra de les tendències més alarmants dels conflictes armats actuals és que nombrosos nens i nenes hi participen com a soldats. De vegades no tenen més de vuit anys. Els mètodes de reclutament són diversos: se'ls convenç fent una crida al seu honor patriòtic o a la necessitat de protegir la seva família, o bé simplement se'ls segresta. Hi ha pares que fins i tot arriben a obligar les seves filles a enrolar-se quan és difícil casar-les. El fet que les armes més utilitzades en aquests conflictes siguin armes lleugeres, de fàcil maneig, incrementa les possibilitats que els nens es converteixin en màquines de matar. El pitjor, però, és que arribin a assumir l'ús de l'ar-ma amb tal naturalitat que el procés de desmobilització i reinserció social d'aquests nens i nenes es converteix en una tasca especialment complicada.
Olara A. Otunnu, vicesecretari general de les Nacions Unides representant especial del secretari general per a la infància en conflic-tes armats, ha estat viatjant els últims mesos per donar testimoni de la implicació dels menors en les guerres. De Rwanda a Colòmbia. De Sierra Leone a Kosova. A cada visita ha sol.licitat a les parts que s'ad-hereixin a un compromís per la seguretat, el respecte dels drets i el benestar infantil, tant en temps de guerra com de postguerra.

L'EDUCACIÓ, MOTOR DEL CANVI.

Com hem dit diverses vegades, la pau depèn del desarmament, el desenvolupament, el respecte als drets humans i la democràcia. Un altre plantejament és el que utilitza Federico Mayor Zaragoza: la pau, el desarmament i la democràcia formen un triangle interactiu, els vèrtexs del qual es reforcen mútuament. Sense democràcia no hi ha desenvolupament durador. La pobresa i l'estancament econòmic malmeten la legitimitat democràtica i dificulten la solució pacífica dels pro-blemes. La guerra és la via més eficaç per empobrir qualsevol societat deixar-la inerme entre les ambicions dictatorials. I en aquest sentit, l'eix dinàmic del triangle és l'educació.
Efectivament, durant gairebé mig segle, totes les conferències de les Nacions Unides han coincidit a proclamar que l'educació és la clau per a aquesta peremptòria inflexió del rumb actual del món, que engran-deix el fossar que separa les persones que ho tenen tot de les necessi-tades. Educació per a tots, durant tota la vida: aquest és el gran repte de la nostra època, que no admet subterfugis ni dilacions. Fa deu anys, els governs del món van prometre emprendre totes les accions decisi-ves en el marc de la Conferència Mundial sobre l'Educació per a Tots (Jomtien, Tailàndia). Van prometre que en una dècada tots els nens les nenes del món tindrien l'oportunitat de desenvolupar plenament les seves capacitats. Van prometre incloure l'accés universal a l'educació primària de primera qualitat i posar fi a la discriminació per qüestió de gènere. Tanmateix, tal i com van posar de manifest les dades amb les que es va encarar a la cimera de Dakar, l'any 2000, el desè aniversari de la "Visió de Jomtien":

Avui, 125 milions de nens i nenes en edat escolar de primària no van a l'escola. La majoria són nenes.

Hi ha 150 milions de nens i nenes que comencen l'educació primària, però que l'abandonen abans de completar quatre anys de formació, la majoria fins i tot abans d'haver adquirit els nivells més bàsics de lectura.

Un de cada quatre adults al món desenvolupat -872 milions de persones- és incapaç de llegir o d'escriure. I aquesta xifra conti-nua creixent.

A finals de 1999, OXFAM INTERNACIONAL va llançar la campanya "Educació Ara: trenquem el cercle de la pobresa" amb l'objectiu precisament d'invertir aquestes tendències. Segur que hi ha persones que creuen que eradicar l'analfabetisme és pràcticament impossible i inassolible. La veritat, però, és que aconseguir l'educació primària universal en el termini d'una dècada a totes les regions en desenvolupament costaria 7.000 i 8.000 milions de dòlars s l'any. Això significa, en termes comparatius:

Quatre dies de despesa militar mundial.

Set dies del que s'especula en moneda als mercats interna-cionals.

Menys de la meitat del que es gasten en joguines a Amèrica del Nord.

Menys del que es gasta anualment a Europa en jocs electrònics o aigua mineral.

Es tracta, una vegada més, d'una qüestió de prioritats. Així doncs, hem de denunciar un altre cop la passivitat governamental en aquestes qüestions i posar de manifest que la solució d'aquests problemes no depèn de res més que de la voluntat política.

(Transcripció del text adoptat a la Conferència Internacional sobre Desarmament Sostenible per a un Desenvolupament Sostenible», cele-brada a Brussel.les els dies 12 ¡13 d'octubre de 1998, a la qual van assistir representants governamentals, intergovernarnentals, no gover-namentals i del món acadèmic (la investigació).

La idea de la Conferència Internacional sobre Desarmament Soste-nible per a un Desenvolupament Sostenible va tenir l'origen en el reco-neixement de tots els actors involucrats que els seus esforços per res-pondre als conflictes violents posteriors a la guerra freda s'havien d'enfrontar a dos fenòmens crítics.
D'una banda, les pèrdues humanes i materials a les regions assola-des per la guerra o propenses al conflicte són tan grans que els recur-sos destinats al desenvolupament són cada vegada més utilitzats en operacions d'ajuda d'emergència o de rehabilitació. Encara pitjor, el nombre creixent de conflictes intraestatals als països mateixos des-trueix el potencial de desenvolupament de les comunitats afectades obstaculitza les perspectives d'un futur desenvolupament sostenible. Molts actors de la cooperació per al desenvolupament i de l'assistència humanitària han arribat a la conclusió que la construcció de la pau és la pedra angular de les estratègies per a la cooperació per al desenvo-lupament.
D'altra banda, hi ha una creixent sensibilització internacional al vol-tant de la necessitat d'emprendre la lluita contra la proliferació i el mal ús de les armes petites i lleugeres, atès que s'han convertit com més va més en instruments molt importants dels conflictes violents. Aquestes armes s'utilitzen per cometre la major part de les matances i ferides, dels greus abusos dels drets humans, del pillatge, dels crims de la destrucció de la infraestructura. El fàcil accés que s'hi té debilita els acords de pau, prolonga els conflictes i n'impedeix la solució i la reconstrucció postconflicte. Resumint, la gran disponibilitat de les armes petites i lleugeres perpetua la inseguretat i la inestabilitat i mal-met les bases d'un desenvolupament sostenible.
La Conferència aplaudeix les recents iniciatives dels actors locals, nacionals, regionals i internacionals, governamentals i no governa-mentals, de totes les regions del món industrialitzat i del món en vies de desenvolupament tendents a controlar i reduir el flux i la disponibi-litat de les armes petites i lleugeres. La Conferència ofereix als partici-pants l'oportunitat d'intercanviar idees i experiències i promoure el reconeixement i una millor comprensió de la interacció entre el desar-mament i el desenvolupament sostenible. La Conferència pretén enfor-tir el dinamisme existent tot llançant una «Crida a l'acció» a curt i mitjà terminis, com a punt de referència per a accions futures. Encara que no tots els participants estan necessàriament d'acord amb tots els elements d'aquest document, aquest és el resultat de llargues delibera-cions entre els participants i reflecteix un ampli consens entre ells.

Cap a un Programa internacional d'acció per a un veritable desarmament i la construcció de la pau.

La Conferència de Brussel.les fa una crida per a un programa inter-nacional d'acció per a un veritable desarmament i la construcció de la pau, a fi de combinar àmpliament els esforços per atacar eficaçment la proliferació d'armes petites i lleugeres, amb les iniciatives per promoure la seguretat i construir la pau, especialment en regions en conflicte, com requisits indispensables d'un desenvolupament sostenible.

Per a un veritable desarmament i la construcció de la pau, aquest programa necessita integrar mesures per:

· combatre el tràfic il.lícit d'armes en tots els seus aspectes;

· reforçar la legislació i els controls nacionals relatius a la transferència de les armes petites i lleugeres i per promoure la restric-ció de les transferències internacionals d'armes;

· assegurar que les armes disponibles per a les forces de defensa i de seguretat no sobrepassin les necessitats legítimes determinades per les autoritats locals; prendre igualment mesures per assegurar, destruir o desfer-se de manera responsable dels dipòsits d'excedents i impedir la desviació d'armes cap a finalitats il.lícites;

· augmentar la transparència i l'intercanvi d'informació;

· integrar programes de desmilitarització postconflicte amb políti-ques de rehabilitació social i econòmica, en estreta col.laboració amb els actors locals i regionals pertinents;

· desenvolupar «aliances» amb l'objectiu d'assistir i reforçar la capacitat dels països a les regions en conflicte per seguir i con-trolar l'acumulació i el flux d'armes en els seus territoris;

· posar fi al segrest, l'enrolament i la implicació de nens en les for-ces armades i milícies, i dissenyar programes per a la recupera-ció psicosocial dels traumes que han patit i la seva reinserció a la societat;

· recol.lectar i destruir les armes en possessió il.legal i

· promoure la reconstrucció ¡ la reconciliació postconflicte en un ambient estable i segur, base d'un desenvolupament sostenible.

Amb aquesta finalitat, la Conferència de Brussel.les dóna suport a les conclusions ¡les recomanacions de l'Informe del secretari gene-ral de les Nacions Unides sobre les armes petites. Aquesta Conferència expressa el seu especial interès per la recomanació que afecta la convocatòria d'una conferència internacional sobre el comerç il.lícit de les armes en tots els seus aspectes» i espera els resultats de les tasques de seguiment del grup d'experts governamentals en armes petites de les Nacions Unides. Els participants a la conferència promouran accions concretes que l'Assemblea General haurà de tenir en compte.
La Conferència aplaudeix les recents iniciatives de les Nacions Unides per fer operatiu i integrar l'enfocament sobre desarmament, seguretat ¡ desenvolupament. La conferència incita el secretari general a proporcionar assistència als estats membres que busquin ajuda de les Nacions Unides en recol.lecció d'armes, desmilitaritza-ció i reintegració.
La Conferència dóna tot el seu suport als elements d'enteniment comú (Elements of Common Understanding) publicats pels vint-i-un governs participants a la reunió internacional sobre armes petites celebrada a Oslo entre el 13 i el 14 de juliol de 1998, així com també a les iniciatives globals i regionals com ara el Codi de Conducta de la Unió Europea sobre l'exportació d'armes; el Programa de la Unió Europea per combatre i prevenir el tràfic il.lícit d'armes convencio-nals; i la Convenció Interamericana contra la Fabricació i el Tràfic il.lícit d'Armes de Foc, Municions, Explosius i els seus Components. La Conferència demana a tots els governs que donin suport a aques-tes iniciatives i igualment a la moratòria proposada quant a la fabri-cació, l'exportació i la importació d'armes lleugeres a Àfrica occidental, i igualment que donin suport a iniciatives regionals emergents com ara les de l'OUA i les dels Estats del sud d'Àfrica.