COM S'HA DE FER PERQUÈ EL COMERÇ «TREBALLI» PER ALS POBRES

És molt difícil parlar dels diferents aspectes del comerç internacional sense que alguna cosa soni a repetició: cap tema dels abordats, pot entendre's per si mateix sense comptar amb els altres aspectes. És a dir, no és possible explicar-se la crisi dels mercats de matèries primeres sense fer referència a les subvencions agrícoles al Nord; ni es pot esbrinar la capacitat del comerç per reduir la pobresa sense tocar, encara que sigui de passada, els drets laborals de les persones.

Per què és tan complicat aquest assumpte? Gairebé cada acte que portem a terme a les nostres vides té a veure amb l'intercanvi de béns i serveis. Des de llevar-nos al matí d'entre uns llençols teixits per unes -i no per unes altres- mans, fins a agafar l'autobús, que circula propulsat per derivats del petroli, passant per la cervesa -de civada- que prenem al bar amb els amics. Gairebé tot té a veure amb el comerç: algú els va teixir, algú el va extreure, algú la va plantar. Però també gairebé tot té a veure amb la política, les relacions humanes, l'economia financera, l'educació, la sanitat...

Encara que aconseguim que els països pobres accedeixin als mercats d'exportació de béns i serveis en igualtat; encara que aconseguim que es respectin els drets laborals dels treballadors del Sud; encara que arribem a una situació d'igualtat d'oportunitats i estabilitat en els mercats, probablement hi continuarà havent pobresa. I per què? Perquè hi ha un munt de condicionaments que continuen empenyent els desafavorits cap avall i elevant els afortunats. Com una politja, o més aviat com un complex mecanisme de rellotgeria.

El joc de viure en aquest planeta s'ha dissenyat amb unes regles injustes en tots els àmbits, no solament en el del comerç. Qualsevol lector o lectora mitjanament informat deu haver pensat que queden coses per dir, i és cert, perquè el comerç esta influït i determinat per nombroses variables. I els rics ja han ideat massa normes que perjudiquen milions de persones pobres. És hora de mobilitzar-se per conèixer-les i canviar-les.

Perquè si ens aturem a pensar, hi ha països i fins i tot regions que ja gaudeixen de l'accés a mercats, o en els quals algunes empreses ja estan disposades a establir condicions relativament dignes per als seus treballadors. També és cert que, després d'aconseguir de l'OMC la possibilitat de l'ús de medicaments genèrics en països amb necessitats urgents de salut pública, països com Sud-àfrica es neguen ara a concedir antiretrovirals a les embarassades infectades de VIH, quan els genèrics ja estan disponibles.

La lluita contra la pobresa significa tocar moltes tecles de forma consecutiva, i algunes d'aquestes alhora. És pràcticament segur que obrir completament els mercats del Nord, garantir la participació dels països pobres a les institucions internacionals, millorar les regles de l'OMC sobre inversions o propietat intel·lectual o, fins i tot, frenar els programes de liberalització de l'FMI i del BM no significaria una solució completa per als problemes de la pobresa si no es prenen altres mesures paral·leles i complementàries que són clau per al desplegament.

Del que es tracta és de garantir que els mercats mundials funcionin per als pobres. I això implica mesures nacionals que tenen a veure amb el comerç, ni que sigui tangencialment. Realment, una part substancial d'aquesta construcció d'estructures beneficioses per donar el que és seu als petits productors, a les subempleades, als nens famolencs analfabets, a les nenes marginades des de la placenta materna, és responsabilitat dels governs i les societats del Sud. I és ben cert que hi ha ben pocs polítics de països en desenvolupament que hagin donat proves d'un compromís per fer sortir de la indigència els seus administrats.

Si per a les nostres societats opulentes volem una educació de qualitat i la bategem com a garantia del futur dels nostres països, el mateix passa als països pobres. Però a una escala exagerada, perquè allà es parteix de l'analfabetisme de generacions. Moltes de les condicions necessàries per aconseguir una vertadera reducció de la pobresa requereixen mesures que no tenen res a veure en principi amb l'economia. Més enllà del fet que moralment -i així consta en la declaració universal dels drets del nen- qualsevol menor té dret a una formació educativa i qualsevol govern té l'obligació de donar-la-hi, la qüestió és que per assegurar el progrés d'una societat és necessari invertir en educació.

Avui, el capital humà està desbancant el capital físic com a font de riquesa. En l'economia globalitzada del segle XXI, amb tanta societat de la informació i nombroses noves tecnologies, l'educació és possiblement el requisit previ més important i imprescindible per assegurar una participació satisfactòria i creixent en el comerç mundial.

Les dades, recopilades i amuntegades, són aclaparadores. En el món d'Internet per banda ampla i els mòbils de tercera generació, gairebé un de cada cinc adults del món en desenvolupament no sap llegir ni escriure. Hi ha 125 milions de nens que, en edat d'educació primària, no assisteixen a l'escola. En ambdós casos, adults i menors, les dues terceres parts són dones, la qual cosa assegura moltes més generacions de discriminació sexual en el futur. La discriminació per sexe continua sent enorme: com a mitjana, les nenes del sud d'Àsia dediquen tres anys menys que els seus companys nens a l'escola, i hi ha una bretxa del 40 per cent entre els índexs de matriculació de nens i de nenes a Àfrica.

El dèficit a Àfrica és especialment dramàtic: si continuen les actuals tendències, el 2015 la regió tindrà la meitat dels seus fills sense escolaritzar. Però encara és pitjor. Això són les xifres de matriculació, que no reflecteixen una realitat molt més alarmant. Molts nens abandonen l'escola abans de completar la formació primària, fins i tot en països d'ingressos mitjans, com Brasil o Perú, on un terç dels menors abandona les classes abans de graduar-se. A Brasil, només un 15 per cent dels nens pobres completa l'escola primària, enfront de gairebé la totalitat dels nens de famílies riques (Filmer Prichett, 1999).

I és més, molts dels que acaben el cicle primari surten de l'escola amb massa mancances educatives a causa de la mala qualitat de la formació rebuda. Es calcula que això és el que passa a una tercera part dels nens indis. Tenint en compte que menys de la meitat dels menors de la cinquena part més pobre de l'Índia no arriba a matricular-se a l'escola -enfront de la quasi universalitat de l'educació de la cinquena part més rica-, i que és en els sectors menys afavorits on les escoles estan dotades de menys recursos, tenim que, de la meitat que es matricula, si una gran part no acaba els estudis i una altra gran part els acaba amb mancances, els pobres de l'Índia mai no seran treballadors qualificats. I ja se sap el que això significa.

Àfrica podrà, d'alguna manera, augmentar la seva participació en el comerç mundial, però mentre més de la meitat dels seus menors estiguin sense escolaritzar, de poc li servirà per reduir els seus escandalosos nivells de pobresa. Si l'Índia continua augmentant l'exportació de productes d'alta tecnologia i alhora els nens van només cinc anys a l'escola i les nenes només tres, 30 milions de menors estan sense escolaritzar i el 40 per cent dels adults són analfabets, la bretxa entre afavorits i abandonats serà cada cop més gran.

Cada cop tindran menys possibilitats de tirar endavant els estats que no inverteixin en educació, perquè el desenvolupament mundial camina cap a la societat del coneixement. I la implicació secundària de tot això, la conseqüència que comporta, és l'interès cada vegada menor a invertir en aquests països, perquè no sabran d'on treure'n, la qual cosa provocarà més exclusió a escala mundial i interna... És a dir, que els pobres es queden sense sortida. Perquè la formació es tradueix directament en resultats i no és només una inversió per al futur. Una investigació nacional revela que finalitzar l'educació primària eleva els resultats dels petits agricultors en un nou per cent, amb rendiments fins tot més grans en el cas de les nenes (Appleton, 1996).

El cas és que aquesta responsabilitat és dels mateixos governs dels països pobres. Molts dels estats amb pitjors indicadors d'educació infantil -com l'Índia- inverteixen menys de l'u per cent del seu PIB en aquest aspecte. A Àsia i Àfrica és normal que els pressupostos nacionals dediquin partides molt superiors a la compra d'armes que a la inversió en formació. Aquesta es veu com una distracció davant els reptes més importants i reals dels països. I la falta d'inversió pública implica que són les famílies les que han d'assumir la càrrega de pagar l'educació dels seus fills. I si de vegades no se'n té prou per menjar, com se n'ha de tenir prou per pagar l'escola? Aquest és un impost que els pobres no poden assumir.

I el que passa amb l'educació és directament extrapolable a la salut. Les diferències sanitàries entre rics i pobres demostren que la malaltia és producte de la pobresa: mala alimentació, falta d'accés a l'aigua potable, inexistència de serveis mèdics... tot això fa que els pobres siguin més vulnerables a les malalties infeccioses. Però també, a més de ser-ne conseqüència, és causa de pobresa. Perquè quan un pobre es posa malalt deixa la feina, que és l'únic que té, i es gasta els estalvis, que és l'únic que li queda. Això obliga les dones a dedicar-se a les feines de casa, a buscar una feina per poder alimentar la família i a treure temps d'on sigui per cuidar els familiars malalts. I si el malalt és el nen, es veu afectada la seva capacitat d'aprenentatge, se'n debilita el desenvolupament, i molts cops es posa en risc la seva vida.

Els efectes sobre les economies nacionals són acumulatius i, amb freqüència, devastadors. La sida, la malària, la tuberculosi són malalties o curables o mitjanament tolerables al Nord. Al Sud signifiquen la pèrdua de vides humanes sense remissió, i el pitjor de tot és que en aquests països es concentren més de dos terços dels 33 milions de pacients d'aquests mals que hi ha al món (Sachs, 1999).

Però les polítiques sanitàries dels països en desenvolupament brillen per la seva absència. Es calcula que una tercera part de la població dels països pobres no té accés als serveis sanitaris, i que una població fins i tot més nombrosa no té accés a medicaments a preus assequibles. I sense salut, no hi ha cap comerç internacional que aporti oportunitats de desenvolupament a cap país.

— La pobresa és rural

Qui són els més pobres dels pobres? Els pobres rurals. Es calcula que les tres quartes parts de les persones que viuen en l'extrema indigència en el món habiten en zones rurals. No obstant això, ells no són la prioritat. És clar, com que són tan pobres no tenen megàfons per fer-se sentir en manifestacions, ni temps per manifestar-se, ni mitjans de comunicació per fer denúncies, ni ganes de comunicar... El que volen és menjar.

Els plans de liberalització, les reformes econòmiques pressumptament salvadores i que s'anuncien com la solució de tots els mals dels pobres s'apliquen habitualment com un patró preestablert. Com si es partís del món platònic de les idees en què tot és perfecte com a teoria, es proposa l'obertura de mercats perquè els pobres deixin de ser-ne, com si fos tan senzill. Tanmateix, no es té en compte que aquestes mesures puguin empènyer-los a suportar practiques laborals explotadores o que els seus mitjans de vida puguin veure's arrasats davant la competència externa de productes de major qualitat a millor preu.

Els pobres rurals són els que tenen un accés més desigual als béns físics i financers entre tots els agents del comerç per beneficiar-se de les seves bondats. A molts països -com Brasil, Bolívia, Sud-àfrica, Kenya i algunes parts de l'Índia- la propietat de la terra està altament concentrada. La FAO calcula que unes dues terceres parts de la població rural d'Amèrica Llatina no posseeixen terres o les que tenen no donen prou per cobrir les seves necessitats bàsiques (FAO, 1998). La manca d'accés a la terra limita les possibilitats que l'agricultura per a l'exportació proporciona per sortir de la pobresa. En aquests països tan pobres com els enunciats, els que es beneficien de la terra són els ja afavorits.

Però encara hi ha un problema més gran. Si el fet de no tenir lloc on conrear és un obstacle, un altre igual de greu és el de les infraestructures de comunicació. Especialment a les àrees d'alta concentració de pobresa. Els costos de transport provocats per la mala qualitat de les carreteres o fins i tot per la seva inexistència repercuteixen en els costos de producció, de manera que per mantenir la competitivitat dels preus, són els pobres els que renuncien a una part substancial dels seus ingressos i a oportunitats d'ocupació. A Àfrica aquest problema és absolutament dramàtic: la densitat de la xarxa de carreteres rurals de tot el continent -mesurada en quilòmetres de via per quilòmetre quadrat- és de només un set per cent de la de l'Índia, que ja és extremament baixa. A Kenya, els costos de comercialització dels conreus alimentaris són un 40 per cent més alts que a Indonèsia. Sense accés a vies de transport, els pobres rurals no deixaran de ser-ne.

Tot això convergeix en diverses conseqüències que augmenten l'exclusió dels camperols sense recursos. Els preus dels fertilitzants són més alts per a ells, per les males carreteres; no hi ha manera de vendre productes en els mercats urbans, on arriben els conreus del Nord subvencionats, la qual cosa fa abaixar -encara més- els preus; sense accés a la irrigació, a les infraestructures, a la terra, com han d'aprofitar les oportunitats de la liberalització dels mercats? A Amèrica Llatina, el ràpid increment de l'exportació de fruites i verdures ha estat aprofitat per les grans explotacions comercials, no per les poblacions empobrides. On són els avantatges per a aquestes?

Doncs els avantatges són en el canvi de les polítiques dels països on viuen. Començant per la redistribució de la terra. A Brasil, el Moviment Sense Terra ha establert més de 1.000 assentaments en zones no explotades que estan beneficiant un gran nombre de famílies que abans no tenien res. Aquestes explotacions tenen una productivitat semblant a la de les grans granges, però utilitzen més mà d'obra i menys capital. El curiós és que són els mateixos pobres els que s'han organitzat per donar-se oportunitats, sense comptar amb un Govern que els tenia oblidats, i al qual estan solucionant la papereta. La injustícia s'encrueleix en aquests desfavorits amb iniciativa quan adverteixen que, malgrat tot, les inversions es continuen derivant cap a les zones d'explotació de les grans empreses i quan senten com el Banc Mundial reconeix la importància de la redistribució de la terra, però que en defensa l'aplicació a base de la compravenda d'aquesta. D'on poden treure els diners els pobres per adquirir-ne un tros?.

Els pobres rurals també es veuen abandonats per les inversions en infraestructures. Són les grans granges les que es beneficien de la despesa en millors conduccions d'aigua, dels pressupostos per reparar o construir carreteres. Són els amos d'aquestes grans explotacions els que accedeixen a crèdits, i no els petits propietaris. I menys encara si el pobre és la pobra. Aleshores, el major índex d'analfabetisme i la menor possibilitat d'accés a la sanitat s'ajunten a la seva pobresa i a tots els mals de ser camperola. Les dones són les grans perdedores de la globalització.

— Pobresa a les ciutats: la crisi de la feina

La globalització està creant un sistema complex. Els estats del Nord, les grans ETN, les institucions globals -BM i FMI- afirmen habitualment que obertura significa noves oportunitats. És cert, però vegem per a qui.

És una realitat que el ràpid creixement de les exportacions en alguns sectors comercials als països en desenvolupament ha generat una substanciosa quantitat de noves ocupacions. Però també és cert que moltes altres empreses que gaudien de la protecció de les barreres aranzelàries als seus països pobres han vist com la caiguda d'aquestes ha generat de cop una situació d'indefensió davant els productes de fora -més barats, de millor qualitat i amb més finançament per a la seva distribució- que ha provocat la desaparició de nombrosíssims llocs de treball.

És més, a banda dels guanyadors i perdedors ja descrits, la qualitat del treball que s'està creant sota el recer de la liberalització de mercats és molt baixa. Es creen zones franques alliberades d'impostos, s'eximeix del pagament de la seguretat social, s'eliminen els límits horaris, es fan els ulls grossos amb el treball infantil i amb la subocupació. El que es fa és liberalitzar, o «flexibilitzar» -com l'anomenen les ETN- el mercat laboral dels països en desenvolupament. Aquesta «flexibilitat» realment, en la majoria dels casos, vol dir diferents nivells d'explotació.

La baixa productivitat dels països pobres ha estat atribuïda, per les ETN del Nord, el Banc Mundial i l'FMI, a la rigidesa dels mercats laborals. Una rigidesa que, en el millor dels casos, no era més que drets laborals i de sindicació o assegurances socials. I és responsabilitat dels governs dels països pobres haver fomentat i permès l'eliminació d'aquests drets per aconseguir una major inversió estrangera. Realment, el que s'ha aconseguit és una major vulnerabilitat dels treballadors i una creixent dependència de les economies dels països rics.

La mà d'obra barata i vulnerable no és garantia de competitivitat, molt menys és garantia de reducció de pobresa (OCDE, 1996). En comptes de reforçar els estàndards laborals fonamentals establerts per l'Organització internacional del Treball (OIT), la intervenció política dels governs dels països pobres, lluny de beneficiar els seus ciutadans, el que esta fent és deprimir-ne artificialment els sous i les condicions d'ocupació en acceptar les imposicions dels països del Nord.

— Corrupció: la pobresa també creix des de dalt

I, a més a més, els pobres han de pagar per ser-ne. Es a dir, a molts països sense recursos, néixer desafavorit és una assegurança per a l'explotació de les més diverses índoles. És als països més pobres -Kenya, Bolívia, Bangladesh, Indonèsia- on s'adverteixen els nivells més alts de corrupció. I són els mateixos funcionaris governamentals els que es treuen un sobresou extorquint els petits productors per a la concessió de llicències o per a la protecció de les seves petites empreses. És l'anomenat «impost de la corrupció», que recau amb especial virulència en els més pobres.

Aquestes practiques són un fre per a la inversió de qualitat i debiliten la capacitat mateixa dels pobres d'aprofitar les oportunitats del comerç. Els pagaments mensuals a Kenya del kitu kidogo -cosa petita- als funcionaris o les fins a 10 mordidas diferents per aconseguir una llicència i transportar els seus productes que denuncien els productors de cafè de Tanzània representen una càrrega sobre els costos de producció de prop d'una tercera part del cost mitjà de la vida per a les famílies benestants. Doncs imaginem què deu suposar per a les pobres.

Quan a la corrupció s'afegeix una burocràcia lenta i pesada, els preus de les transaccions s'eleven, tant per als pobres com per a les empreses inversores estrangeres, la qual cosa comporta un doble perjudici. No es produeix riquesa pròpia ni entra la de fora. Els directors d'empresa de l'Índia diuen que en els seus tractes amb l'Administració empren més del triple de temps del que empren a Amèrica Llatina, la qual cosa ha animat l'economista cap del Banc Mundial a afirmar cínicament que "l'assetjament burocràtic pot ser també una forma d'art".

No sembla pas que els governs dels països pobres lluitin gaire contra les pràctiques corruptes, sinó més aviat que en participin. Alhora, tampoc no s'adverteixen mesures per alleugerir el pes burocràtic. És part de la responsabilitat dels dirigents del Sud arbitrar les mesures necessàries per posar fi en aquests dos impostos addicionals que paguen els seus ciutadans.

— Sense infraestructures no hi ha comerç... ni desenvolupament

La globalització no és un ésser per si mateixa. No viatja per l'èter per aterrar lliurement allà on la cridin. És un procés que necessita canals per instal·lar-se i començar a produir els seus efectes. I aquests canals estan obstruïts a molts països en desenvolupament. Ho estan especialment a Àfrica. En aquest continent, les assegurances de transport que han de pagar les empreses representen una mitjana d'un 15 per cent dels guanys per les exportacions, quan la mitjana de la resta dels països en desenvolupament és d'un sis per cent. A això cal afegir uns ports ineficients i anquilosats, i tot plegat fa que els països africans siguin molt menys competitius.

Una cosa semblant passa a l'Índia, on aconseguir l'autorització per comercialitzar els productes arribats a les seves costes requereix el doble de temps que als seus competidors Corea o Tailàndia, amb, a més, uns costos superiors del 20 per cent .

Un obstacle més per als avantatges de la globalització és la deficient xarxa energètica dels països pobres. Els talls de subministrament i la baixa fiabilitat d'aquest es poden suplir amb inversions en generadors, però aquestes només són a l'abast de les grans empreses. Com que són els negocis familiars i les empreses mitjanes les que proporcionen la gran majoria de feines en aquests països, els pobres novament es queden fora de la roda del progrés.

I no parlem de les diferències tecnològiques. Mentre que en alguns països desenvolupats Internet ja és a l'abast del 50 per cent de la població, hi ha encara més de 2.000 milions de persones sense accés a l'electricitat. A l'Índia, menys de l'u per cent de la seva població pot connectar-se a la xarxa i, com a la resta dels països pobres, hi ha una línia telefònica per cada 200 persones, una relació que és d' 1:2 als països rics. Pretendre que la societat de la informació arribi al Sud, quan l'analfabetisme és encara un problema i quan el que falta és desenvolupament dels mercats tradicionals, és voler saltar-se massa etapes en la cursa per a l'eradicació de la pobresa.

— Els governs han d'apostar pel desenvolupament

Sembla mentida, però per a molts governs dels països més desafavorits, la reducció de la pobresa no és una prioritat. Per entendre-ho cal analitzar quins són els ministeris amb més pes en aquests executius i preguntar-se quins són els que s'encarreguen de les polítiques de reducció de la pobresa: no solen coincidir.

Quan Perú va iniciar la seva cursa liberalitzadora al principi dels noranta, ho va fer amb uns objectius negociats per l'FMI, el BM i el Ministeri d'Economia i Finances. Mai no se li va preguntar res al d'Agricultura, malgrat que la producció agrària era el principal objectiu de la liberalització de les importacions. Tampoc no es va investigar quin impacte tindria sobre els camperols el canvi d'estructures. Només es va fer una consulta al departament d'Agricultura a l'hora d'aplicar les mesures, quan ja s'havien fixat. El mateix ha passat a l'Índia o als països africans que s'han anat liberalitzant.

Pocs governs del Sud s'han decidit de debò a integrar les polítiques liberalitzadores en marcs més amplis per a la reducció efectiva de la pobresa. Poques d'aquestes administracions poden presumir de coherència institucional. Perquè qui té pes en les reunions de ministres és el de finances, el de la guerra, el de política interior, però no el de treball o el d'afers socials, que és l'encarregat d'aconseguir fons per a les inversions necessàries. Aquestes que hem vist més amunt que són imprescindibles perquè el comerç treballi per als pobres i no els exclogui (PNUD, 2000). Una excepció és Uganda, on és el Ministeri de Finances el que s'encarrega de desenvolupar els plans per a la reducció de la pobresa i és el responsable de la seva posada en pràctica. Això obliga aquest Estat a imbricar d'alguna manera tots dos aspectes: creixement i redistribució.

Tot això va intentar solucionar-se o si més no pal·liar-se amb els Documents Estratègics de Lluita contra la Pobresa (PRSP). El cas és que aquests estudis, redactats pels governs i acceptats com a fonamentals per l'FMI i el BM, han acabat sent decebedors, perquè, com ja hem explicat, s'obliden del seu veritable objectiu. Cap no ha proporcionat una anàlisi creïble sobre l'impacte de la liberalització en la vida de les persones pobres. Un impacte que és, de fet, enorme i que, si es complia una simple premissa, podria ser beneficiós en comptes de perjudicial: pensar-hi abans.

Les culpes dels rics

Però una part substancial de les mesures necessàries per aconseguir que el comerç no acabi sent un mer intercanvi de béns i serveis, per aconseguir que ajudi a reduir les taxes de pobresa, és també responsabilitat de l'anomenada comunitat internacional, és a dir, dels països rics. Els pobres són la part més feble de les relacions internacionals en tots els àmbits, i, per aquesta condició, necessiten el suport de la resta d'estats perquè siguin efectives cadascuna de les seves polítiques, perquè un cop encertin el camí, aquest no estigui ple d’obstacles.

— L'ajuda al desenvolupament

Sembla com si una conjura s'entestés a enfonsar sota les aigües de la marginació i la pobresa els països més mísers fins a ofegar-los. Després d'haver arribat fins aquest punt en la lectura, algú podria imaginar que ja no hi ha més maneres de fomentar el cercle viciós de la indigència, però s'equivocaria: l'ajuda per al desenvolupament es redueix a passos gegantins, com si els pobres ja no ho fossin, com si ja no la necessitessin, com si la globalització hagués solucionat tots els seus mals, en comptes d'haver-los augmentat.

Fa una dècada, a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro, els països rics es van comprometre a canviar la seva conducta. Van reconèixer la importància que l'ajuda al desenvolupament podria tenir -si creixés-per a l'aprofitament del comerç global en nom de la reducció de la pobresa. Així, els rics van decidir que era necessari reafirmar-se en el seu compromís de destinar el 0,7 per cent del seu producte interior brut (PIB) a programes d'ajuda per als països en desenvolupament. En realitat, era això realment, reafirmar-se en un compromís, no en una conducta, perquè el compliment d'aquesta promesa -excepte cinc rares excepcions- ha estat sempre nul.

El cas és que una dècada després d'aquestes boniques paraules, l'ajuda al desenvolupament no solament no ha crescut sinó que s'ha reduït enormement. Segons dades de l'OCDE, ha caigut en 13.000 milions de dòlars entre 1992 i 2000, i pel que fa al percentatge del PIB, s'ha passat d'una mitjana del 0,33 per cent al 0,22 per cent. En conjunt, l'ajuda dels donants de l'OCDE (agrupats en el Comitè d'Ajuda al Desenvolupament, CAD) es va mantenir estable en termes percentuals respecte del 2000 (en un 0,22 per cent del PNB), però va caure en termes reals (gairebé 2.500 milions de dòlars menys, que van deixar la xifra total en 51.354 milions). Aquesta caiguda es deu en gran part a la important reducció de l'ajuda japonesa. Japó, que tradicionalment ha compartit el lloc de primer donant amb els EUA (en termes absoluts), s'enfronta des de fa dos anys a una important crisi econòmica que ha forçat la reducció de les despeses d'AOD en gairebé un 20 per cent. Altres països també han reduït els seus fons: Grècia (un 13 per cent), Canadà (un 7 per cent), Austràlia (un 6 per cent), Finlàndia (4 per cent) i Suècia (3 per cent).

En canvi, hi ha 11 països donants que van incrementar la seva AOD. El cas més significatiu és el d'Espanya (que incrementa la seva ajuda en un 45 per cent, però gràcies a la condonació d'un deute); però també val la pena destacar els increments d'Itàlia, els EUA, Regne Unit i França. En cap d'aquests casos l'increment supera el 10 per cent, però l'important volum de la seva AOD total els fa significatius en termes reals. A la llista general, els EUA recuperen el lloc de principal donant del món -en termes absoluts-, principalment a causa d'una donació de 600 milions de dòlars a Pakistan com a contrapartida pel paper que aquest país va tenir en la guerra contra Afganistan.

Els Estats Units, l'economia més forta i pròspera del planeta, resulta que, en realitat, és el país més gasiu, perquè només destina el 0,10 per cent del seu PIB al desenvolupament dels països en desenvolupament. Sí s'esforcés en la mateixa mesura que altres països, aquest volum de diners tindria un impacte enormement beneficiós sobre els països pobres. Passos endarrere en la justícia social, més beneficis per als rics, més pobresa per als pobres.

L'impacte que aquests descensos tenen als països pobres és espectacular. A l'Àfrica subsahariana, les transferències per càpita van caure de 34 dòlars a 20 entre 1994 i 1999, i no hi ha dubte que això ha disminuït la capacitat dels habitants d'aquesta regió per aprofitar-se del comerç. Si els països membres de l'OCDE complissin el seu compromís de destinar el 0,7 per cent del PIB a programes d'ajuda per al desenvolupament, el finançament que s’aconseguiria equivaldria a uns 100.000 milions de dòlars l'any.

Amb aquests diners es podrien fer tantes coses beneficioses per als qui ho necessiten. Per exemple, invertir en ajudes a agricultura podria assegurar una reducció en els costos de comercialització dels productes més elementals, que són els que produeixen els pobres. Si es milloressin les vies de comunicació, el fruit del seu treball seria més competitiu i els seus ingressos més elevats. Però és en el sector agrícola on més s'han reduït les ajudes. A finals dels anys noranta, aquestes eren una tercera part del que representaven a finals dels anys vuitanta.

Però l'àmbit on la inversió més petita pot rendir beneficis amb més força per als pobres és en el de l'educació. No hi ha res més just i amb més futur per a les persones menys afavorides que assegurar una formació primària universal per als seus fills. Així ho van entendre els governs dels països en desenvolupament al Fòrum Mundial per a l'Educació de Dakar, el 2000. Es van proposar aconseguir l'escolarització primària universal per al 2015, i els països del Nord van prometre que no permetrien que cap dels programes integrats en aquesta iniciativa es quedés en un calaix per manca de suport financer. Es calcula que per aconseguir els objectius proposats, es necessitarien entre 9.000 i 10.000 milions de dòlars anuals, és a dir, el 0,02 del PIB global, és a dir, molt pocs diners per al que s'aconseguiria en termes de desenvolupament humà.

La cooperació internacional destinada a programes de salut també va minvar els anys noranta. I això que la reducció de la càrrega que signifiquen les malalties més comunes entre els pobres -la tuberculosi, la malària i la sida- representaria un estalvi de 13 vegades les aportacions per a l'ajuda al desenvolupament. És més, si els països del Primer Món incrementessin el seu suport en l'equivalent a un 0,1 per cent del seu PIB i això s'unís a un veritable esforç dels estats pobres, es podrien salvar al voltant de vuit milions de vides l'any 2010 (OMS). Significa tan poc per als rics i tant per als pobres, que no es comprèn que es faci tant èmfasi en la globalització i tan poc en la salut.

— El deute extern (i etern)

Acabem de llegir que Espanya ha augmentat la seva ajuda al desenvolupament a través d'una condonació determinada d'un deute concret de Guatemala. Això té dos efectes: un, que el país ric sembla, en la seva estadística de bondats, que hagi crescut en altruisme; i dos, que el país pobre, el deixes com estava perquè no li has donat res de nou: no avança, no redueix la pobresa.

El fet que no es gestioni el problema del deute extern dels països pobres els arrossega cap a un nou cercle més profund de l'infern en què es troben. Els efectes són devastadors, ja que, a la reduïda entrada de capitals procedent d'unes regles de comerç falsejades, cal afegir la sagnia d'aquests recursos provocada per les obligacions deutores. Si del poc que entra, gran part és per al mateix que t'ho ha pagat, malament rai.

I això és el que els passa als països en vies de desenvolupament. Els efectes són els següents: es redueix l'accés de les nacions deutores a importacions fonamentals per mantenir el seu creixement i la seva independència comercial, i s'allunyen els beneficis del comerç dels productors, que necessiten aplegar molt coratge per continuar invertint sense aconseguir rendiments tangibles. Una altra conseqüència dels enormes deutes és la pèrdua de recursos per als estats, la qual cosa resulta en un menor finançament dels programes de desenvolupament destinats a les classes més desafavorides: salut, educació, infraestructura rural, etc., els necessaris perquè els pobres puguin aprofitar els avantatges del comerç.

Novament, queda demostrat que això és una realitat dinàmica totalment entrellaçada; ens trobem davant un cercle que, per l'acció d'unes normes mal dissenyades, converteix el seu cicle en espiral descendent per a uns i ascendent per a altres.

Davant d'aquesta situació, han alçat la veu diverses iniciatives. No és just que siguin els països més pobres els que hagin estat devastats els anys vuitanta per causa de les obligacions del deute. No és just que els recursos que amb prou feines aconsegueixen es destinin al pagament d'uns interessos lleonins. I, així, va néixer la Iniciativa per als Països Pobres Altament Endeutats (HIPC, segons les sigles en anglès). Amb aquesta iniciativa, s'ha intentat alleugerir el deute de 23 països, principalment africans. S'ha aconseguit reduir la mitjana d'exportacions dirigides al pagament del deute d'aquestes nacions en menys d'un 10 per cent. Les demandes dels creditors -els rics del Nord- encara els pesen fortament al damunt: el 2001, els països que es beneficiaven de l'HIPC gastaven encara una mitjana del 12 per cent dels seus ingressos per pagar els rics. Més de la meitat d'aquests països, gastaven més a pagar el deute que en inversions en educació; i més de dos terços dedicaven menys recursos a la sanitat que a les obligacions deutores. Es fa difícil explicar que els rics continuem exigint el pagament d'un deute que resulta impagable i que condemna els pobres a treballar en el nostre benefici en comptes de fer-ho en el seu propi. Ja en són prou, de pobres.

— Mercats de capital privat

Ja hem dit que la globalització no és igual per a tots, i que, amb les regles actuals, mai no ho serà. Una nova manifestació d'això és el mercat de capitals. Les noves tecnologies, la societat de la informació, han permès augmentar en els anys noranta el flux de capitals cap als països anomenats aleshores emergents, en la utilització -tan eufemística sempre- dels termes econòmics. Però aquestes inversions sempre van ser de caràcter especulatiu; quan la cosa va fer mala cara, els diners es van escapar molt de pressa i les crisis financeres van arrossegar diversos països: entre 1996 i 1998, els anys anteriors i posteriors a la crisi asiàtica, les inversions als països en desenvolupament es van reduir de 81.000 milions de dòlars a 37.000. El col·lapse financer que va sobrevenir va enfonsar l'est d'Àsia, Rússia, Brasil... i finalment, com els informatius ens han explicat, Argentina. Per què? Perquè sense diners als bancs, amb els dipòsits buits, sense reserves de divises, no hi havia manera de respondre als pagaments del deute financer contret.

Les explicacions que necessita aquest punt són una mica complicades i eminentment economicistes, però es basen totes en dos criteris: els rics inverteixen en països en desenvolupament quan veuen oportunitats d'especulació; i marxen a corre-cuita quan ensumen perill. Si a això afegim la necessitat de capitals que tenen els pobres, per la qual cosa ofereixen poques traves per als moviments especulatius de capital -el cas és que n'hi hagi-, l'exposició a la inestabilitat és enorme.

Quins efectes causa en els mercats receptors aquest moviment de diners?. Quan entren en onada, inflen artificialment el tipus de canvi, cosa que facilita les importacions i dificulta les exportacions -ja hem vist diverses vegades el que això significa per als petits productors-. Per encarar aquesta nova situació, els habitants del país del Sud s'endeuten i, si aleshores surten del sistema els diners especulatius dels rics, arriba el drama: els governs es veuen obligats a fer una pujada dels tipus d'interès per frenar la inflació generada per la depreciació sobtada de la moneda i els pobres es troben sense diners i amb deutes, amb una moneda en què no creuen -recordem Argentina- i sense manera de tirar endavant la seva economia.

El 1998, l'economia indonèsia es va contraure un 12 per cent, i la tailandesa, un cinc per cent. A Tailàndia, els alts tipus d'interès van acabar amb el tancament d'unes 100 empreses al mes. La desocupació es va elevar ràpidament a la regió. Quan Brasil es va contagiar de la crisi, el Govern va retallar la despesa més fàcil: la despesa social.

Els governs s'han vist amb les mans lligades: els enormes deutes són, sobretot, amb creditors privats. A Argentina, a finals de 2000, els pagaments deguts als creditors superaven el 90 per cent dels ingressos procedents de l'exportació. Llavors, el Govern va intentar evitar el col·lapse financer retallant la despesa pública en una cinquena part, la qual cosa va sumir l'economia en una gran depressió. No va sortir bé i avui els argentins roben fins i tot el bronze de les tombes i els circuits elèctrics dels semàfors del carrer.

Què hem de fer? Doncs afrontar l'error que va significar l'obertura dels mercats de capitals patrocinada durant la dècada dels noranta per l'FMI i el BM. Si l'Índia va aconseguir escapar de la crisi de l'est asiàtic de 1997 va ser perquè havia mantingut un mercat de capitals relativament tancat, malgrat liberalitzar el seu comerç. Per a molts països, un control de l'obertura dels seus mercats financers és una assegurança per encertar en la integració satisfactòria en els mercats del comerç internacional.

A més a més, s'ha d'arbitrar un sistema perquè els països d'ingressos mitjans es puguin beneficiar d'una renegociació dels seus elevats deutes externs. Aquests països no poden aprofitar els avantatges per a països altament endeutats, i això fa possible que els creditors exerceixin una pressió sobre les seves economies que obliga aquests països a recórrer a finançaments externs que resulten altament especulatius i posen en perill el futur econòmic i comercial d'aquests països que un dia van ser emergents i avui poden estar en una situació crítica. D'altra banda, s'han de buscar els mecanismes que restringeixin els fluxos especulatius de capital. Els governs han d'exigir als prestadors que mantinguin alts nivells de cobertura de reserves per als préstecs de més alt risc, amb la qual cosa s'apuja el cost dels préstecs.

I ens queda la més coneguda possibilitat d'instaurar el que s'ha anomenat Taxa Tobin. Cada dia es canvien en el mercat mundial 1.600 milions de dòlars en divises. Gairebé totes aquestes compravendes tenen motivacions especulatives. I gran part de la gènesi de les crisis argentines i de l'est d'Àsia s'origina en la necessitat dels governs de defensar les seves monedes, altament sobrevalorades, d'aquests moviments interessats. Però això té mala solució mentre no s'imposi un impost sobre les operacions canviàries. Perquè aquesta taxa afectaria greument les operacions a curt termini, la qual cosa resultaria en una major estabilitat del sistema, que és precisament el que necessiten els països pobres (Tobin, 1994). Part dels ingressos generats per aquest impost podria ser invertida en ajuda al desenvolupament, condonació de deute, projectes educatius o sociosanitaris, etc. Si l'impost fos del 0,1 per cent, i un 10 per cent dels ingressos es destinessin als països en desenvolupament, es mobilitzarien al voltant de 40.000 milions de dòlars (ONU, 2001).

No sembla que els qui decideixen ho hagin escoltat, o entès, fins ara. Potser per això cada cop és més important la mobilització ciutadana per aconseguir els canvis necessaris perquè milions de persones, a tot el món, puguin viure amb dignitat.