LA INCERTITUD DE LES MATÈRIES PRIMERES
«Tothom pagava l'escola amb els diners procedents del cafè. Però ara el preu és tan baix que la gent ni tan sols el recull. No podem sobreviure d'aquesta manera. No puc tenir un futur millor si no vaig a l'escola.»
BRUNO SELUGO. Uganda
El desenvolupament de molts dels països més pobres del nostre planeta depèn en gran mesura dels mercats de matèries primeres. La dependència no és solament macroeconòmica, dels països, sinó microeconòmica, de cada productor i de cada família entre els habitants d'aquests països. Prop de mil milions de persones viuen de les matèries primeres al món, segons I'ONU. Per això, la inestabilitat i la baixada constant dels preus, unides a les injustes relacions d'intercanvi, fan que, per a elles, la pobresa s'acceleri. El que és pitjor, entre els més pobres creix la incertitud, amb tot el que això implica: no poden planificar la seva feina ni la seva vida, no poden aconseguir finançament per als seus negocis i projectes... Cada vegada són més vulnerables i s'exposen a situacions més greus... Les causes de la crisi constant dels mercats de matèries primeres cal buscar-les en la sobreproducció i en l'actitud de les grans empreses transnacionals en la seva cursa per augmentar els beneficis, tot i saber que els seus proveïdors -en molts casos, petits productors- s'enfronten a una greu crisi social. Els ciutadans dels països del Nord poden pressionar els seus governs perquè influeixin en les institucions internacionals i aconsegueixin canvis en la regulació dels mercats, el compromís de les grans companyies per garantir preus sostenibles i el suport al Comerç Just.
El mercat de matèries primeres, del qual depenen les economies de molts països del Sud, es veu marcat per grans desequilibris: normalment produeix grans beneficis a curt termini per a les grans empreses transnacionals, en lloc de generar beneficis a llarg termini repartits entre tots els seus agents d'un mercat sostenible. La crisi d'un mercat com aquest pot sumir en la pobresa milions de famílies de treballadors i productors que depenen d'un sol cultiu per sobreviure.
Ja a Bretton Woods, el 1944, l'economista britànic John Maynard Keynes va fer una crida a favor de la resposta institucional davant l'imminent enfonsament dels mercats de matèries primeres, però el Nord va optar per no escoltar i perpetuar els models de relacions vigents. Aquests models parteixen de la colonització d'Amèrica i estan basats en l'esclavitud i l'espoliació. Avui, la mateixa filosofia es vesteix de democràtica liberalització de mercats, però continua empenyent a la pobresa els productors del Sud per mitjà de les tensions i de les inestabilitats del mercat, i de la vertiginosa caiguda dels preus.
Imagineu-vos que, de cop i volta, us redueixen el sou a la meitat. Imagineu-vos que, des de fa quatre anys, a final de mes la nòmina cada vegada és més petita. Imagineu-vos que el vostre sou inicial ja era poc més que de subsistència... «Home, no em feia ric, però podia viure.» Bé, doncs ja no. Imagineu-vos haver d'agafar una altra feina encara més mal pagada a les nits. Imagineu-vos que heu de canviar els fills d'escola, per dur-los a una altra de més barata, tot tement el dia que els n'haureu de treure (ja no tindreu diners per pagar-la, i a més, una o dues mans més treballant portaran diners a casa, si més no per menjar.). Imagineu-vos la tensió i el mal de cap provocats per l'estrès... i que heu d'optar per passar-los com podeu, ja que el que costen les aspirines s'ha de guardar per quan els nens es posin malalts de debò, perquè no els heu pogut vacunar: teníeu la butxaca buida. Imagineu-vos que mai no sabeu què us pagaran per la feina, encara que teniu la certitud que serà menys que el mes passat. Imagineu-vos que qui us paga cada vegada obté més beneficis. I que, a més a més, tot això tant se li'n dóna a tothom.
Us acabeu de posar en el lloc dels milions de petits productors que depenen del comerç de matèries primeres.
La inestabilitat de mercats: pobresa + incertitud
- Hola, vull un crèdit per a la meva empresa.
- Molt bé, quants treballadors hi té?
- No... sóc jo sol. De vegades la meva dona m'ajuda... i els nens, el cap de setmana.
- Sí. I a què es dedica?
- Planto cacau.
- Bé... Els seus ingressos anuals, de quant són aproximadament?
- Doncs... no li sabria dir, depèn.
- Bé, doncs digui'm els dels tres últims anys.
- Fa tres anys guanyava el doble que avui, sí. Per això vull els diners.
- I en què consistiria la seva inversió?
- En realitat, és per si quan vengui, el que em compri la collita em vol pagar encara menys.
- És clar, però ha de comprendre que vostè no m'ofereix cap garantia...
- Escolti'm, que els meus clients són les multinacionals més importants!
- Doncs per això mateix.
En la vida quotidiana d'una família de pagesos, la incertitud implica que, per molt que s'esforci, no podrà alimentar-se o enviar els seus fills a l'escola. Sempre la caiguda dels preus dura més que la pujada, i és més profunda. Per a la majoria de les matèries primeres, el problema del descens del que se'n paga s'ha agreujat per la inestabilitat dels mercats. Un Govern no es pot comprometre a realitzar cap inversió si no sap amb quins ingressos comptarà. I un petit cultivador de cafè o de cacau difícilment podrà accedir al finançament si no pot respondre amb res, ni mai no podrà planificar la seva vida per manca de seguretat en els seus ingressos.
Des de 1998 fins a 2000, els preus del cacau van baixar a la meitat. Per a Ghana, segon productor mundial de cacau, aquest descens s'ha traduït en una minva del 15 per cent en el seu ingrés de divises per exportació. Tanmateix, si les obligacions del deute extern es mantenen constants, la proporció de les divises de l'exportació dedicades al pagament del deute creix.
Però les grans institucions del Nord no sembla que se'n vulguin adonar. En els seus successius informes, l'FMI i el BM mantenen, malauradament, un excessiu optimisme en les seves prediccions d'ingressos per exportació per als països HIPC, en els quals basen la capacitat de pagament del deute extern. Hi ha un curiós oblit del capítol «inestabilitat dels mercats». D'aquesta manera, ambdues institucions sobreestimen la capacitat de sostenibilitat del deute dels qui depenen de les exportacions de matèries primeres. I el pitjor de tot és que és en aquestes previsions de l'FMI i del BM en què es basen els governs occidentals per dissenyar les seves polítiques per al Tercer Món.
Conclusions: per on cal avançar
Els últims set anys els preus del gra del cafè han disminuït un 70 per cent a tot el món cosa que els ha situat en els nivells més baixos de les tres últimes dècades, i la previsió de l'OIC és que continuïn caient. Mentrestant, els guanys de multinacionals com ara kraft Suchard (Saimaza a Espanya), Nestlé (Nescafé i Bonka) o Sara Lee (Marcilla), augmenten any rere any. Kraft, per exemple, va incrementar els seus beneficis el 2002 en un 80 per cent en comparació amb l'any anterior.
Per aquesta raó, Intermón Oxfam sol·licita als participants en el mercat mundial del cafè que donin suport a un Pla de Rescat Global que reguli de manera equitativa el mercat i garanteixi:
a El pagament d'un preu digne als productors.
a L'aplicació d'uns estàndards bàsics de qualitat del cafè.
a La creació de fons d'ajuda per fomentar el desenvolupament rural i els conreus alternatius.
a El compromís de les multinacionals d'adquirir un percentatge de cafè dedicat a Comerç Just.
Així mateix, Intermón Oxfam proposa la creació d'una comissió independent per al cafè i les primeres matèries que tracti les desigualtats en el control del mercat i la inestabilitat dels preus. Aquesta comissió s'encarregaria d'elaborar una sèrie d'accions que el G-8 (els països més rics del món) i els països productors haurien de posar en marxa.
Els primers resultats d'aquesta campanya
Des de setembre de 2002, més de 85.000 ciutadans espanyols han enviat correus electrònics i postals a les grans companyies torradores de cafè a Espanya perquè donin suport al Pla de Rescat Global. Així mateix, més de 200.000 persones van participar en la festa d'lntermón Oxfam «Un Dia per a l'Esperança» que es va celebrar l'abril de 2003 a 43 ciutats espanyoles per demanar a les multinacionals que paguin un preu digne als petits productors.
La pressió política i social va permetre que aquest mateix mes el Parlament Europeu aprovés una resolució en què sol·licita a la Unió Europea que prengui mesures urgents per pal·liar els efectes de la crisi del cafè. A Espanya, el Congrés dels Diputats va aprovar per unanimitat, l'octubre de 2002, una proposició no de llei que insta el Govern a donar suport a la celebració de la Conferència Internacional del Cafè. Als Estats Units (el primer importador mundial, que va abandonar l'OIC els anys vuitanta), la Cambra de Representants va aprovar pel novembre una resolució en què es demana al seu Govern que adopti una estratègia global per afrontar la crisi. També han manifestat el seu compromís amb la campanya d'lntermón Oxfam països productors de cafè com ara Brasil, Colòmbia, Etiòpia, la majoria de països centreamericans i Mèxic, i els caps d'Estat i de Govern reunits a la Cimera Iberoamericana el novembre de 2002
"Els cultivadors de cafè d’Amèrica Llatina estan patint la pitjor crisi dels últims cent anys. Insto tothom que estigui preocupat per aquest creixent patiment que llegeixi aquest informe. Espero que l'utilitzeu per promoure accions que posin fi a l'escàndol que representa que els coratjosos cultivadors de cafè caiguin en una pobresa més acusada per culpa del preu que els paguen les multinacionals."
Raúl del Águila, (Organització de cultivadors de cafè peruana)