MERCATS INTERNACIONALS: PARADOXES I HIPOCRESIES

En l'agricultura es troba un paradigma de la injustícia dels mercats internacionals. Encara que el camp és important com a motor del desenvolupament per als pobres i és un sector productiu considerat deficitari pels rics, entrarem en les regles que regeixen el mercat a nivell mundial. La sobreproducció als països rics i la distorsió en els preus que provoquen les subvencions al Nord s'enfrontaran a les dificultats que encaren els habitants dels països pobres per donar sortida als seus productes agraris. Les causes caldrà buscar-les en les barreres que imposen les economies riques, directament o mitjançant les institucions internacionals, a l'entrada de la competència provinent dels països en desenvolupament. Per acabar, s'extrauran una sèrie de conclusions sobre com afecta el dumping del Nord en el Sud i es proposaran mesures que es poden adoptar per corregir les injustícies descrites.

Un petit terreny amb blat de moro, gairebé sense aigua per al reg, és de vegades tot el que té un camperol a Àfrica, a Àsia o a Amèrica Llatina per alimentar i vestir tota la seva família, per obtenir els medicaments quan els seus fills es posen malalts, a per comprar unes cabres i diversificar el seu «negoci». Per això, tot el que afecta l'agricultura en el comerç mundial és molt important per a la vida de milions de persones. Unes regles comercials injustes i hipòcrites poden enfonsar en la pobresa aquestes famílies que depenen d'un sol cultiu, d'una sola producció i d'un petit terreny.

Agafem només un exemple il·lustratiu: la mà d'obra a Jamaica és molt més barata que a la Unió Europea. Aleshores, per què és la llet en pols procedent del vell continent la que domina el mercat de l'illa del Carib fins a devastar les economies dels petits productors locals?. Entre altres raons, perquè la UE, que és el principal proveïdor de llet en el mercat mundial, l'exporta a la meitat del seu preu de cost gràcies als subsidis de la Política Agrària Comuna (PAC). Així abaixa els preus artificialment i fa competència deslleial als productors jamaicans.

I quina és la raó per la qual Jamaica no es protegeix de l'entrada d'aquestes mercaderies?. Doncs perquè el Govern jamaicà va eliminar a principis dels anys noranta les barreres aranzelàries seguint instruccions d'organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, que a canvi de la concessió d'ajudes exigeixen a molts països l'obertura de les seves fronteres econòmiques.

I si com a mínim Jamaica pogués superar les seves dificultats pel que fa a les infraestructures o la capacitat de transport de mercaderies i entrar, al seu torn, en el mercat europeu a nord-americà, seria tot una altra cosa. Però la globalització no és igual per a tots.

El comerç agrari i les normes que el regeixen poden tenir una gran influència sobre la reducció de la pobresa. La major part dels 1.300 milions de persones que viuen amb menys d'un dòlar diari -els més pobres d'entre els pobres- es troba en zones rurals. La majoria són petits productors, i una gran part, dones, amb un accés molt més limitat al mercat i a les polítiques de desenvolupament.

L'agricultura és, a més d'un mitjà de subsistència, l'única possibilitat de desenvolupament de la major part de la població. Amb els ingressos que els reporta la feina de la terra pagaran l'educació dels seus fills, l'alimentació i les despeses sanitàries més elementals. De l'accés que tinguin als mercats locals i regionals, i de les polítiques de desenvolupament i redistribució de la riquesa practicades pels seus governs, depenen per generar renda i ocupació, i per crear oportunitats que, altrament, no existiran.

— ... per als països pobres

Al Nord tenim la imatge que al Sud hi ha pendent una revolució industrial, a l'estil de les produïdes a Europa i a Amèrica del Nord els segles XIX i XX. És més, creiem que aquesta és l'única manera que els pobres deixin de ser pobres i que puguem entrar en una relació d'igual a igual amb ells. Però falta molt per a això.

Malgrat l'increment de les exportacions de manufactures, fins i tot de mitjana i alta tecnologia, més d'un terç dels ingressos dels països en desenvolupament als mercats internacionals procedeix de l'agricultura, la qual cosa permet fer-se una idea de la capacitat del comerç agrari per reduir la pobresa.

Set de cada deu persones que viuen als països menys avançats depenen de l'agricultura i gairebé un terç del PIB de tots els països en desenvolupament continua procedint del camp. El que necessiten els pobres del món per començar a deixar de ser-ho és un accés adequat als mercats mundials de productes agraris, l'eliminació de barreres aranzelàries i la inversió en infraestructures i comunicacions.

— ... per als països rics

La participació dels països en desenvolupament en els mercats agraris internacionals és menor del que per lògica podríem deduir. Sobretot, si tenim en compte el baix nivell de dependència que els països del Nord tenen de l'agricultura. Actualment, la proporció de participació en els mercats és de 43 a 57 sobre 100 a favor dels països rics, la qual cosa ens permet fer-nos una idea del desequilibri del mercat. Especialment si es té en compte que només el quatre per cent del PIB mitjà dels països del Nord neix de l'agricultura i menys del 10 per cent de la seva població depèn de la producció agrària, segons dades de l'OCDE i de la FAO.

No hi ha sector comercial més distorsionat i falsejat que l'agrari. El domini que exerceix el Nord en l'intercanvi mundial de mercaderies procedents del camp se sosté fonamentalment en els enormes subsidis de què gaudeixen els grans productors intensius en capital. Com a resultat d'això, els pobres perden quota de mercat i pateixen una competència deslleial que es contradiu amb els discursos dels governants occidentals sobre la globalització.

L'any 2001, els països rics van subvencionar els seus agricultors per valor de 311.000 milions de dòlars, cinc vegades el que es va concedir en ajudes al Tercer Món. I això que durant les converses de la Ronda Uruguai el Nord es va comprometre a reduir els subsidis agraris fins a eliminar-los. En aquest sector, l'únic que s'ha liberalitzat ha estat l'accés als mercats dels pobres a preus avantatjosos per als rics.

Diferents tipus de barreres a què s'enfronten els països pobres

— Aranzels

Els països desenvolupats han reduït els últims vint anys aquests impostos a la importació d'una mitjana del 10 per cent fins a la meitat. Tanmateix, mantenen uns tipus molt més alts justament en els productes que més interessen als pobres. Són els anomenats pics aranzelaris, que poden assolir nivells estratosfèrics, com el 250 per cent que aplica la UE sobre productes de carn.

— Aranzels escalonats

Semblen un instrument especialment dissenyat per ancorar els pobres en la seva pobresa i mantenir-los dependents de les regles dictades pels rics. Són impostos que s'incrementen segons el nivell d'elaboració del producte. Una cosa semblant a més feina i transformació, més has de pagar, és a dir, menys competitiu resultes en el meu mercat.

Amb això només s'aconsegueix una cosa: desincentivar els esforços inversors als països d'origen, que queden atrapats en els mercats de matèries primeres, caracteritzats per la inestabilitat i la cursa a la baixa dels preus. Així, malgrat que a molts països en desenvolupament l'elaboració d'aliments és una indústria d'exportació clau, la major part de les seves vendes a l'exterior es concentren en productes sense processar, per tenir almenys l'oportunitat d'entrar en els mercats del Nord.

— Barreres no aranzelàries

Encara que sembli mentida, poden ser encara pitjors que els aranzels. Se centren en restriccions de quantitat, mitjançant l'instrument de la quota de mercat, de les normatives d'origen (una eina intervencionista que dicta on s'ha de fer cada procés d'elaboració del producte per permetre'n l'entrada a un mercat), d'unes normes sanitàries que resulten impossibles de complir per manca d'infraestructures o de restriccions estacionals.

En el sector tèxtil, la situació no és gaire millor. L'Acord sobre Tèxtils i el Vestit preveu la retirada de l'injust Acord Multifibres (AME) de 1974 en quatre fases des de 1995 fins a 2005. Però els importadors del Nord han desenvolupat estratègies per retardar l'efectivitat d'aquestes fases. Efectivament, s'han anat reduint els aranzels i les quotes, però justament en productes en els quals els països pobres no competeixen, com en els paracaigudes. S'estima que el 2004 els 11 principals països en desenvolupament exportadors de tèxtil i roba afrontaran encara quotes en el 80 per cent de les seves exportacions als països industrialitzats (Spinanger, 1999). Això fa preveure que els països rics miraran d'idear nous estratagemes abans de 2005 per evitar un impacte radical sobre els seus mercats, ja que aquell any hauran d'haver desaparegut totalment les restriccions.

Una altra barrera menys oficial però igualment efectiva la imposen els mateixos consumidors, que de vegades exerceixen el seu poder boicotejant productes determinats procedents de certs països influïts per estratègies de mercat, o bé amb bona voluntat millor o pitjor entesa. Un estat d'opinió -en l'elaboració d'aquest producte s'exploten els treballadors- en la societat de la informació en la qual vivim pot fer molt més per enfonsar un productor desprotegit del Sud -que tot i ser explotat depèn d'aquests ingressos per tirar endavant la seva família-, que una barrera aranzelària.

— Medides antidumping

Com passa en massa ocasions, un acord que sembla beneficiós que es ven com una eina de defensa per als pobres davant les pràctiques espúries dels rics es capgira i serveix exactament per al contrari. L'acord antidumping adoptat al si de l'OMC dota de capacitat els estats per denunciar i sancionar preventivament amb aranzels qualsevol país que estigui exportant productes a un preu artificialment per sota del seu cost de mercat.

La pura teoria fa saltar l'espurna i proposa que els pobres denunciïn els països membres del Quad (Estats Units, Japó i Canadà) i la UE pels seus productes agraris altament subvencionats que destrueixen els mercats del Sud. Doncs és ben al contrari, els pobres no s'hi atreveixen, mentre que des que es va firmar aquest acord el 1995, la UE i els EUA han adoptat 234 mesures antidumping contra països en vies de desenvolupament (OMC, 2001). És més, EUA cobra aranzels antidumping a les seves fronteres i després els transfereix a les empreses que pressionen perquè es presenti la denúncia contra el productor del Sud. És una solució ràpida i poc burocràtica davant d'una competència intensificada per la globalització. Una vegada més es veu que la globalització no és igual per a tots.

Els productors d'arròs d'Haití forçats a una competència desigual

Inodil Fils amb prou feines es guanya la vida cultivant arròs en un petit tros de terra a Haití, el país més pobre de l'hemisferi occidental. El seu terreny està situat a la vall de l'Artibonite, una conca enorme, rica i fèrtil, irrigada per dos rius i dos dics. Pot fer dues collites l'any. Si no fos per la sequera, té la naturalesa al seu favor. És l'únic que té al seu favor.

"Durant l'època de la recol·lecció treballo des de les sis del matí fins a les sis de la tarda. Després porto el meu arròs al mercat, però difícilment me'n donen alguna cosa a canvi. Amb el que guanyo treballant la terra no n'hi ha prou", explica Inodil.

Inodil, que té una família de deu membres que ha d'alimentar, no pot obtenir un preu digne pel seu arròs perquè competeix amb els grans productors dels EUA, que inunden Haití amb un arròs fortament subvencionat. Aquestes importacions han arruïnat el sector agrícola de l'arròs a Haití.

El 1995, Haití va reduir dràsticament els seus aranzels d'importació sobre l'arròs del 35 per cent al tres per cent. Aquesta reducció va ser un dels consells de la comunitat internacional -especialment del Fons Monetari Internacional i dels EUA- i es va portar a la pràctica després de la caiguda de l'antic dictador d'Haití. La conseqüència d'aquesta reducció ha estat que l'arròs nord-americà, més barat perquè rep importants subvencions, inunda ara el mercat haitià. Els anys vuitanta, Haití va importar 45.000 tones d'arròs. Avui n'importa 220.000 tones. Dos terços de l'arròs consumit a Haití és importat.

El resultat ha estat devastador per als productors d'arròs haitians. Al costat de la família d'lnodil, n'hi ha 93.000 més que viuen del cultiu de l'arròs que estan en perill. Moltes s'enfronten a la misèria i a la possibilitat d'haver d'abandonar les seves terres. L'increment dels costos dels fertilitzants i els béns de consum superen els preus que ells obtenen per la venda del seu arròs i, en alguns casos, fins i tot es veuen obligats a vendre gran part dels grans que necessiten per alimentar les seves famílies. No sorprèn, doncs, que el nivell de desnutrició d'Haití sigui més sever a les zones arrosseres que a la resta del país.

En un primer moment, la gent pobra als pobles i a les ciutats es va beneficiar de l'arròs més barat. Però ara aquests beneficis estan disminuint a causa de la devaluació de la moneda nacional. A més, com que el 80 per cent de la gent pobra d'Haití viu al camp, l'estalvi que obté de la reducció del preu de l'arròs és mínim a causa dels costos de transport i mercantils.

D'acord amb les lleis del «lliure comerç», el patiment dels agricultors haitians no hauria de produir-se, o si més no, hauria d'haver durat poc. Les prescripcions de l'FMI i del Banc Mundial haurien d'haver posat fi a les pràctiques ineficaces i beneficiar tots els haitians, rics i pobres, després de les millores en l'economia sota la disfressa del que els economistes anomenen la liberalització comercial. En canvi, des que s'ha imposat aquesta liberalització en el comerç, la incidència de la desnutrició a Haití va passar del 48 per cent el 1981 al 62 per cent el 1998. El problema és que Haití va reduir sobtadament els seus aranzels d'importació va suprimir totes les ajudes als seus agricultors, però els països amb els agricultors més rics del món no han fet mai res de semblant.

"Els que envaeixen els mercats amb arròs importat m’estan impedint a mi vendre el meu arròs. Si tingués el poder, els impediria vendre en els nostres mercats. D’aquesta manera els agricultors del meu país podríem cultivar sense obstacles, vendre els nostres productes a un preu acceptable i mantenir-nos dignament", es lamenta Inodil.