UN GRAN ROBATORI D'ALLÒ MÉS REFINAT

Comerç i desenvolupament: la globalització de la desigualtat

Sabies que cada cap que compres una cosa fabricada o cultivada en un país de l'anomenat Tercer Món participes en una estafa milionària? Tal com funciona actualment, el sistema explota persones que ja són pobres. Junts podem canviar-ho.

El comerç internacional podria ser un motor magnífic perquè els pobres sortissin de la situació en què es troben. No obstant això, actualment aquest motor no funciona i és per moltes raons, totes les quals tenen relació amb el model econòmic vigent. Del fracàs de les economies dirigides del bloc comunista semblava deduir-se la via única del liberalisme econòmic portat a l'extrem dels Estats Units. El model actual fomenta les desigualtat entre països i les desigualtats a l'interior de cada país. Els rics disminueixen cada vegada més en nombre però es fan més rics, i els pobres augmenten i s'empobreixen encara més. Ni per iniciativa dels països del Nord ni per la pròpia dels del Sud, la humanitat se'n surt, de reduir la pobresa.

El primer que cal preguntar-se és si l'erradicació de la pobresa és un objectiu compartit per tothom. És gairebé segur que no és el primer objectiu de tots, només ho és d'uns quants; però, si més no, sí que podem assegurar que qualsevol persona ho podria incloure entre els bons desitjos del dia: no molestarà pas ningú que els pobres deixin de ser-ne.

Com es pot aconseguir que els mercats funcionin per a aquest objectiu? Amb paraules és molt senzill; és com un joc, només cal que les regles siguin justes i que es permeti jugar tothom en igualtat de condicions. Si tots partissin de la mateixa sortida i tinguessin les mateixes oportunitats, el joc seria just.

Això no passa actualment, encara que des del Nord no ho vulguem veure. Hi ha un problema a l'hora d'explicar que els països rics s'estan apropiant dels recursos dels pobres. Potser és per la dificultat d'entendre que els pobres tinguin riqueses per agafar. Quan parlem de països pobres, la imatge que ens ve al cap moltes vegades és únicament la de la fam i els ventres inflats; no veiem els treballadors explotats, ni els agricultors treballant de sol a sol a canvi de gairebé res. No veiem les dones plurisubempleades a les fàbriques, ni els recursos naturals espoliats. És més fàcil creure que els pobres no tenen res.

Els països rics, les empreses transnacionals, els organismes que regeixen el comerç mundial no tenen en compte aquestes realitats, o no prou, en imposar les normes dels intercanvis comercials. Per fer créixer els beneficis, per mantenir el ritme de creixement de les economies industrialitzades, és necessari obviar-les. Però això representa empènyer milions de persones a tot el món cap a la pobresa i la desesperació extremes.

El potencial del comerç per reduir la pobresa és enorme. Als països rics, entre els quals hi ha Espanya, hi ha hagut una important mobilització ciutadana per exigir el compliment del compromís per dedicar el 0,7 per cent del seu PIB al desenvolupament dels seus veïns pobres. Una altra campanya busca la necessària condonació del deute extern dels països del Sud. I sí, tot això és important, però un obstacle fonamental és el comerç. Perquè les relacions humanes són essencialment comercials, i d'aquestes, se'n podria treure molt de profit.

Cada vegada que truquem per telèfon fem servir els microxips. Perquè aquests existeixin, en algun lloc del món pobre s'ha d'extreure el mineral superconductor que els compon, la qual cosa es fa a canvi d'un mal salari, nul·la protecció social i inexistents mesures de seguretat laboral. Cada vegada que ens prenem un cafè al bar de la cantonada, els productors que l'han cultivat es reparteixen menys de l'u per cent del que li paguem al cambrer i les empreses transnacionals, els intermediaris, els transportistes i els detallistes s’embutxaquen la resta.

Les xifres parlen per si soles. De cada 100 dòlars generats per les exportacions mundials, 97 van als països d'ingressos alts i mitjans, i només 3 als països d'ingressos baixos. Si Àfrica, Àsia oriental, Àsia del sud i Amèrica Llatina incrementessin la seva participació en les exportacions només en l'u per cent, es podria fer sortir 28 milions de persones de la pobresa. L'increment de l'u per cent de la participació d'Àfrica en el comerç mundial podria generar 70.000 milions de dòlars, cinc vegades més del que rep el continent en ajuda i alleujament del deute.

Hi ha tota una tendència d'anàlisi del comerç mundial que oblida estudiar les repercussions d'aquest en els països pobres. S'afirma que la liberalització generalitzada al planeta portaria a un futur de prosperitat global, reduiria la pobresa dels pobres i disminuiria les diferències d'aquests respecte dels rics. Però s'ha demostrat aquesta teoria?.

El que s'ha vist, en realitat, és justament el contrari. I, tanmateix, es continua obligant els països pobres a acceptar-ho. De fet, el Banc Mundial ha arribat a afirmar, molt solemnement, que «la integració global és ja una poderosa força de lluita contra la pobresa».

La proporció de la població mundial que viu amb menys d'un dòlar al dia es va reduir d'un 28 per cent el 1987 a un 23 per cent el 1998. Tanmateix, aquest èxit l'enfosqueix la xifra absoluta: el nombre de persones que malviu amb aquests exigus ingressos és el mateix, uns 1.100 milions d'éssers humans, amb cara i ulls. Si el percentatge de persones que viuen en la misèria és menor és perquè hi ha més habitants al planeta.

No es poden obviar les dades dels països que s'han integrat ràpidament, com predica el Banc Mundial, en el mercat mundial. A Àfrica, la incidència de la pobresa va créixer ràpidament durant la primera meitat dels anys noranta i va retrocedir a la segona meitat fins a deixar uns 73 milions de persones més en l'extrema indigència. A mitjan anys noranta, la comunitat internacional -és a dir, els països rics- es va proposar imposar reduir els nivells de pobresa fins a la meitat abans de l'any 2015. Des d'aleshores, es camina a un pas 10 vegades inferior al necessari per aconseguir aquest objectiu. Només a l'est d'Àsia es compleixen els passos marcats, i més per iniciativa dels governs locals i de les polítiques de liberalització relativament encertades que segueixen que no pas per iniciativa dels governs occidentals. L'Àfrica subsahariana hauria de duplicar la seva taxa de creixement anual per començar a pujar al tren de la reducció de la taxa de pobresa (Hammer, 2000).

El 2015 encara hi haurà 75 milions de nens i nenes sense escolaritzar, la qual cosa, igual que la vulnerabilitat, la inseguretat en el futur, la manca d'accés a la salut i tantes altres situacions no són fàcils de presentar a les estadístiques econòmiques. I, tanmateix, són causa i conseqüència de la manca de recursos; és un cercle viciós que ningú no s'encarrega de trencar.

Suposem que els apòstols de la globalització confiaven en la redistribució automàtica de la riquesa associada en els seus càlculs al creixement econòmic que seguiria l'obertura de mercats als països pobres. El cas és que l'efecte que s'està anotant en els llibres de comptes del planeta és exactament el contrari. Si fa uns quants anys el 25 per cent dels més rics de la Terra tenia el 75 per cent de la riquesa del planeta, avui la proporció és una mica més escandalosa: el 14 per cent de la població del món acapara el 78 per cent del PIB global.

Amb aquest repartiment dels ingressos generats pel creixement econòmic, en el millor dels casos pot ser que es produeixi un modest efecte de degoteig sobre les economies dels pobres que augmentarà progressivament la bretxa que els seus comptes pateixen respecte dels comptes dels rics. Aquests, davant el degoteig, reben una marea d'euros i dòlars gràcies a les regles manipulades del comerç.

Si els ingressos mitjans dels països en desenvolupament s'incrementessin un tres per cent cada any i els dels països desenvolupats només ho fessin un u per cent, trigariem aproximadament 70 anys a aconseguir que els ingressos absoluts d'ambdues parts creixessin en igual quantitat. Es parteix de situacions tan diferents que com més triguem a aplicar veritables mesures de redistribució de la riquesa, més difícil serà tancar l'esquerda per la qual s'escapen els beneficis del comerç global. Els pobres reben una quota tan petita del creixement de l’economia mundial que és impossible que la globalització, tal com ha estat concebuda pels rics, aconsegueixi reduir la pobresa. Només l'augmenta.

Quan els economistes escriuen les biografies de la liberalització mundial dels mercats, se solen oblidar d'una gran part dels inicis. Els primers passos de la globalització els van fer, via marítima, Cristòfor Colom i la resta dels exploradors dels segles XV i XVI. Fou aleshores, ja fa molt temps, que es va començar a integrar els habitants dels països no desenvolupats en un sistema comercial que n'explotava les riqueses a canvi de poc o de res. A canvi d'esclavitud i d'explotació, o d'una colonització cultural i religiosa que feia desaparèixer els seus costums i formes de vida.

A finals del segle XIX, el món ja era «global» pel que fa al comerç. Entre 1884 i 1914 el comerç va duplicar la seva importància en relació amb el PIB mundial. I més de 36 milions de persones van deixar el camp europeu en aquests anys per buscar oportunitats al Nou Món. La globalització d'aquests anys va tenir efectes molt beneficiosos per als treballadors, que veien com l'augment del comerç feia augmentar els seus ingressos. S'intercanviaven productes agrícoles -que requerien molta mà d'obra- per béns manufacturats. En el darrer quart del segle XIX, les desigualtats es van reduir en una tercera part, segons dades d'O'Rourke Wiiliamson.

Però van arribar les guerres mundials i el seu efecte va ser devastador. Els països d'Europa, després de veure la seva geografia destrossada i les seves economies enfonsades, van optar pel proteccionisme. I els Estats Units es van posar al capdavant, des de la seva posició dominant, d'aquest moviment de pèndol. En frenar-se els fluxos de capital i de comerç, el creixement econòmic mundial va caure una tercera part i va augmentar la pobresa i la bretxa entre pobres i rics. L'ensenyança per avui podria ser que la interconnexió entre economies és beneficiosa quan les coses van bé, però en èpoques de vaques flaques, si s'apliquen polítiques perjudicials per als socis comercials, les fitxes de dominó cauen una rere l'altra i en totes direccions. El patiment es multiplica.

Els últims vint anys, el valor de les exportacions en l'economia mundial s'ha triplicat alhora que el PIB del planeta s'ha duplicat. La importància del sector exportador ha crescut significativament i les exportacions que més han crescut són les de productes que neixen als països pobres. «Magnífic, ja estem reduint la pobresa...» No és tan senzill, encara que molts s'ho pensin. El resultat real és que ha augmentat la dependència de les exportacions com a font de riquesa en els països en desenvolupament molt més que en els països desenvolupats. I com a conseqüència passa el següent:

Mentre el tràfic d'Internet es duplica cada 100 dies, la meitat de la població mundial no ha fet mai una trucada telefònica. Les noves tecnologies i els seus entusiastes partidaris han cregut que això dels ordinadors faria deixar de ser pobres quantitats ingents d'habitants del Tercer Món, però s'han passat d'optimistes.

És veritat que l'aparició de les noves tecnologies de la informació ha creat llocs de treball als països pobres. Les plantes exportadores de components s'han multiplicat. I és també cert que això ha fet caure la vella teoria de l'avantatge comparatiu, segons la qual els països pobres sortirien del pou gràcies als seus abundants recursos naturals i a una enorme força de mà d'obra.

Les exportacions dels pobres estan creixent fonamentalment per la producció de béns que tenen poc o res a veure amb el seu avantatge comparatiu i si molt amb les grans empreses transnacionals (ETN) que inverteixen a les zones franques dels països pobres per dur-hi la seva producció. Abans es globalitzava mitjançant l'intercanvi i, ara, produint més enllà de les fronteres.

Hi ha dos processos nous. El primer consisteix a traslladar la producció a noves factories en els països pobres. Les noves tecnologies i la mobilitat dels capitals faciliten aquesta possibilitat, de manera que les ETN busquen els emplaçaments més avantatjosos per a elles. Per exemple, avui la fàbrica Thompson ja no és a Boomington, sinó a una zona franca a prop de la petita localitat del nord de Mèxic de Ciudad Juárez (Abrams Harney, 2001). El nord de Mèxic és avui el més gran exportador mundial d'aparells de televisió.

El segon procés és una mica més complex i s'anomena "exportacions intraproducte": cada producte final està format per molts components fabricats en els països més diversos. Així, un bé dels Estats Units -com ara els vestits infantils de la marca Gap- pot procedir d'un proveïdor individual -Fashun Wears, a Okhla; al nord de Delhi, a l’Índia-, que l'ha fabricat amb els folres sintètics i els botons d'un proveïdor de la Xina, les cremalleres d'un altre de

Corea del Sud i els colls de lli d'un fabricant de l'Índia. Tot això amb contractes d'obligat compliment imposats per l'ETN, que li reporten un beneficiós preu i, al proveïdor, pocs guanys. L'ETN guanya en preu i els proveïdors perden en llibertat i iniciativa. Els ritmes de producció i abastament imposats per la transnacional porten a l'explotació de les treballadores -que són majoria- i els treballadors d'aquestes fàbriques ubicades als països pobres.

És fàcil imaginar les conseqüències per als treballadors globalitzats. Des de l'explotació més brutal -horaris de treball abusius, inexistent protecció social, drets laborals negats, etcètera- fins a la vulnerabilitat més absoluta -manca d'independència i d'iniciativa personal, pocs recursos per a la formació pròpia i dels fills-. La vida es limita, aleshores, a una mera subsistència, resistir com a molt, esperant temps millors que no arriben mai.

— ... I venedors globals

Mèxic és un dels més grans productors de blat de moro del món, però això no impedeix que les seves plantacions i els amos d'aquestes, que oferien uns preus interessants fa uns quants anys, hagin entrat en una crisi enorme. Un milió de persones que depenen del blat de moro al cinturó de pobresa del sud del país estan amenaçades de caure en la misèria. Què ha passat?

El 1994 es va liberalitzar el comerç a Mèxic, com a conseqüència dels convenis de liberalització de mercats amb els Estats Units. Wal-Mart, una de les cadenes de minoristes dels EUA més grans, va entrar en el mercat mexicà. Els preus als quals ven aquesta empresa estrangera ubicada al país són realment competitius, però el blat de moro del qual es proveeix no procedeix de Mèxic sinó de les plantacions subvencionades del seu veí del nord. Wal-Mart Mèxic ha negociat un contracte global d'abastament amb l'empresa Con-Agra, dels Estats Units, perquè el proveeixi de la matèria primera necessària per fabricar les seves famoses crispetes Act II.

Ara, si un mexicà lloga una pel·lícula per veure-la a casa amb amics, ha de comprar les crispetes a la botiga dels "gringos", que les fabriquen amb "blat de moro gringo". Li surten més barates que abans per això ho fa, però al seu país ja no existeixen les característiques exuberants plantacions de blat de moro. Les que queden estan desateses i la resta han estat arrasades perquè ja no són rendibles. I els qui hi treballaven caminen empobrits, sense pel·lícules de vídeo i sense un mal peso per alimentar els seus fills. Això sí, Mèxic s'ha liberalitzat i el seu PIB ha crescut molt.

El mateix passa amb la resta dels productes que ven Wal-Mart a Mèxic: són tots importats dels EUA. Els consumidors mexicans es beneficien d'uns preus baixos, però l'economia del seu país s'afebleix i cau en una major dependència del seu poderós veí, perquè tot el que gasten els habitants de Mèxic en aquestes botigues va a parar a la butxaca dels amos dels EUA d'aquesta cadena de botigues. Wal-Mart personifica molts dels valors del nou ordre global.

La forta interrelació entre els mercats pot portar a un patiment compartit en moments de crisi. Encara que el sistema capitalista hagi superat les seves crisis provocades per motius diversos, no es pot pensar que no hi hagi hagut grans perdedors. Si no, que ho preguntin a Argentina i a Indonèsía, que el 1997 van començar una cursa baixista en les seves economies, de la qual encara no s'han recuperat. Els treballadors van caure en l'explotació i els pobres en la misèria. Però els rics van continuar sent rics. Els ciutadans indonesis i els argentins podrien dir moltes coses sobre globalització des d'un punt de vista molt diferent del que presenten l'FMI i el BM.

Aquestes institucions només reparteixen joc als països que ho necessiten a canvi d'establir unes regles manipulades: «Si vols suport financer, si vols oportunitats de mercat, obre les teves fronteres». Avui, els beneficis del comerç global poden semblar obvis per als guanyadors del Nord, però els pobres del Sud, perdedors en aquesta partida amb les cartes marcades, qüestionen legítimament l'obligatorietat de complir unes normes que no han demostrat que siguin beneficioses per a ells. Se'ls obliga a pagar costos socials i econòmics molt alts i se'ls nega l'accés als mercats del Nord -que no es liberalitzen, curiosament- a canvi de promeses de prosperitat que no es compleixen.

La globalització està, efectivament, canviant la vida de les persones. A principis dels anys noranta, la cinquena part dels treballadors d'Amèrica Llatina eren dones. Avui, la proporció és d'un terç. I el 90 per cent d'aquestes ofereix els seus serveis a les zones franques, on els drets laborals s'assemblen poc als convenis col·lectius del Nord, d'on provenen les ETN que els donen feina.

Els mercats de capital es globalitzen, els mercats laborals no, la qual cosa provoca la migració dels pobres que, davant la manca de feina als seus països í l'exhibició d'abundància dels països rics, arrisquen fins i tot les seves vides per optar-ne a una de millor. Un treballador mexicà no qualificat pot multiplicar per nou el seu sou si passa clandestinament als EUA, fins i tot si treballa il·legalment explotat. Així, augmenten la marginalitat, la xenofòbia, el racisme, la misèria i l'exclusió als països desenvolupats. La vulnerabilitat dels més pobres.

Però hi ha més espoliacions. La fuga de cervells és un altre forat per on s'escolen les possibilitats de sortir de la pobresa. Són diverses les motivacions, des de la legítima aspiració a la millora personal fins a la fugida d'unes condicions -o persecucions- polítiques insuportables. Però també hi ha responsabilitat del Nord. S'importen treballadors qualificats, per als quals sí que hi ha emigració legal i facilitats. Els països en desenvolupament perden el producte dels seus esforços formatius, de la seva inversió en desenvolupament intel·lectual. Més d'una tercera part de la forca laboral del sector tecnològic de Silicon Valley (EUA) procedeix del subcontinent indi i un terç de les persones que han completat l'educació superior a Àfrica viu fora del seu país de naixement.

Només l'Índia perd amb aquesta fuga de cervells més de 700 milions de dòlars l'any d'ingressos, malgrat les divises que els emigrants envien.

Comerç per engegar el motor del desenvolupament

L'est d’Àsia és l'exemple. Això no vol dir que sigui el paradís on no hi ha pobres i on els treballadors tenen tots els drets i proteccions, on no hi ha desigualtats ni explotadors ni explotats. Hi ha tot això i més, però l'evolució dels anomenats «tigres asiàtics» ha estat espectacular en els darrers quaranta anys. El nombre de persones que viuen amb menys d'un dòlar al dia -el límit de la pobresa extrema- ha passat de 720 a 278 milions.

Això ha estat possible gràcies a un creixement ràpid, i amb una àmplia base, de les rendes. S'ha aconseguit que cada catorze anys es dupliqui la renda per càpita mitjana; una cosa que Gran Bretanya va trigar cinquanta anys a aconseguir després de la primera Revolució Industrial.

Sembla el miracle dels pans i els peixos. Però la major part de les economies de l'est d'Àsia no va començar a liberalitzar les seves importacions fins a tenir ben assentat el seu creixement en les exportacions. Això contradiu les teories de l'FMI i del BM. Si més no, les posa en dubte. Si països com Corea del Sud, Indonèsia, Malàisia o Tailàndia han aconseguit que les exportacions superin el 50 per cent del seu PIB abans d'obrir els seus mercats a la importació, això els ha permès reduir espectacularment les taxes de pobresa, hi ha alguna cosa que falla en els postulats liberalitzadors d'aquestes institucions internacionals.

La tècnica, per dir-ho d'alguna manera, que van aplicar les economies de l'est d'Àsia va ser molt senzilla. Si creixen les exportacions, creix la demanda de mà d'obra, la qual cosa fa pujar els sous dels treballadors. Amb una economia tancada als productes de l'exterior, no hi havia competència en els preus dels productes importats, que patien les barreres aranzelàries. De manera que no era necessària la moderació salarial per conservar el mercat intern; n'hi havia prou amb certa contenció per no perdre competitivitat a l'exterior.

L'entrada de divises va permetre la compra de la tecnologia i els materials per sostenir aquest creixement continuat. I així, un cop assentat el creixement i compartit pels treballadors, es va començar a liberalitzar lentament el mercat de les importacions. Aquest ritme lent va ajudar les empreses locals a augmentar la seva eficiència i la qualitat dels seus productes, la qual cosa va millorar-ne la competitivitat. És el mateix procés compassat i mesurat que van aplicar els països rics per créixer: primer protegir-se i després anar-se obrint, a poc a poc i per sectors ja consolidats, a l'entrada de productes de l'exterior.

Probablement, l'est d'Àsia va tenir la sort de realitzar tots aquests moviments abans que els postulats liberalitzadors fossin l'únic i més important mantra repetit i venerat pels països del Nord. Perquè, actualment, les exigències oberturistes immediates que s'imposen als països pobres, en comptes de crear benestar i comerç com a l'est d'Àsia, generen menys comerç i més desastre per a continents sencers, com l'africà.

"No sé com els agricultors americans poden vendre blat de moro en aquest país a preus tan baixos. He sentit que el seu Govern els dóna diners. L'únic que sé és que nosaltres no podem competir amb els seus preus. Les importacions estan destruint els nostres mercats i les nostres comunitats."

La teoria de l'avantatge comparatiu, de David Ricardo (1817), que abans hem esmentat, té també aplicacions perverses. Segons aquesta teoria, el comerç és capaç d'aconseguir que les persones consumeixin més mercaderies de les que consumirien si no realitzessin aquest intercanvi. Dos països es poden beneficiar d'un creixement sostingut intercanviant els béns en els quals cada un d'aquests és més eficient. Una cosa que sembla senzilla, però que és massa complexa per ser aplicada sense matisos.

A més, en realitat, és un model fals, estàtic i que no veu més enllà de les evolucions dels mercats. Si els EUA s'haguessin limitat a explotar el seu avantatge comparatiu, avui serien un país eminentment agrícola, atesa la seva enorme disponibilitat de terra cultivable. Un altre exemple: fa 35 anys, Corea del Sud i Taiwan es protegien de les exportacions d'acer dels EUA, però les polítiques aplicades pels seus governs han aconseguit que avui siguin els EUA els que hagin de posar barreres a l'acer d'aquests països. S'ha invertit l'avantatge comparatiu gràcies a unes mesures protectores de les economies d’aquests països. Només després de créixer amb una bona base s'han obert al mercat lliure.

Però, curiosament, l'FMI s'ha agafat encantat a aquesta manera de veure les coses i mira d'aplicar-la de la manera més absoluta. Tot defensant que el comerç és essencialment bo, posa com a exemple l'est asiàtic perquè la resta de països del món obrin els seus mercats. I s'oblida de com va ser el veritable procés d'aquests països.

— La curiosa història del lliure comerç

Quan l'economista escocès Adam Smith va escriure La riquesa de les nacions el 1776, va atribuir la naixent prosperitat americana a l'especialització en agricultura: "La principal causa del ràpid progrés a les nostres colònies americanes (és) que gairebé la totalitat dels seus capitals ha estat utilitzada fins ara en l'agricultura. No hi ha manufactures." El seu suggeriment d'acció: no canviar el que és bo. Aconsellava als americans quedar-se als seus prats i obrir les seves fronteres als béns manufacturats anglesos.

Després de la independència, el Govern nord-americà va veure les coses de manera molt diferent; va entendre que l'avantatge comparatiu d'avui podria ser el deute de demà. Després d'obtenir la independència l'any que La riquesa de les nacions va ser publicat, els antics colons van començar a desenvolupar una base industrial. El primer secretari del Tresor, Alexander Hamilton, va implantar una precoç versió de la teoria de la substitució d'importacions. El 1791, en el seu Informe sobre manufactures va rebutjar el suggeriment de Smith i va argumentar que les empreses manufactureres podrien florir i competir, però només amb protecció contra les importacions i "l'al·licient i el patrocini del Govern".

Davant l'entusiasme britànic pel lliure comerç, Abraham Lincoln es va mantenir obertament proteccionista. En una concisa resposta als arguments dels economistes britànics que demanaven suprimir els aranzels americans va afirmar: "No en sé gaire, d'aranzels, però sé que si compro un abric a Amèrica, jo tinc un abric i Amèrica té els diners".

Fins i tot Adam Smith, amb tota la seva fe en el poder del mercat, estava menys radicalment inclinat a la liberalització del comerç que alguns economistes actuals. Incitava a l'extrema cautela quan es veiessin implicades indústries manufactureres que donessin feina a "una gran quantitat de mans". Va escriure: "La humanitat pot requerir en aquest cas que la llibertat de comerç pugui ser instaurada només per una lenta gradació, i amb gran mesura i circumspecció."

Les democràcies occidentals, que es presenten davant el món com a exemple de rectitud i de perfecció social, que presumeixen de la seva superioritat moral, es piquen els dits predicant cada dia una cosa diferent. La que més convingui. I, de vegades, com ara, a l'inici del segle XXI, dues coses alhora. Que es liberalitzin els pobres i que es protegeixin els rics. Un curiós exemple per a tota la resta de països del món.

— Els problemes dels pobres per treure profit del comerç

Mirant-ho des d'un punt de vista general, som molt a prop d'entendre que això de comerciar és bo, que obrir els mercats al final beneficia perquè el país consumeix d'una manera més barata i pot especialitzar-se en el que fa bé i a bon preu. Se suposa que sí, que és veritat. Però ja ho va dir Eduardo Galeano, historiador uruguaià: "La divisió del treball entre les nacions consisteix que uns s'especialitzen a guanyar i altres a perdre." El primer seria veritat si tots els agents del mercat, Nord i Sud, partissin de posicions equivalents i si les regles que regeixen aquest mercat no estiguessin dissenyades per i per a una sola de les parts, la del Nord.

No cal plantar cafè o teixir vestits per pertànyer a la banda desgraciada d'aquest invent. Fins i tot països que participen en la nova economia de les telecomunicacions i l'alta tecnologia es veuen sumits en la més absoluta vulnerabilitat i explotació per part dels veïns rics. Si l'augment en les exportacions d'aquestes manufactures clau per al creixement de les economies dels països desenvolupats es basa en la producció intensiva en zones franques -amb nuls drets i mínims sous, on les grans ETN munten productes procedents d'altres països sense deixar gens d'inversió en l'economia local-, és improbable que la integració en els mercats mundials serveixi per erradicar la pobresa. Si els països en desenvolupament volen aprofitar el comerç internacional per reduir la pobresa, han d'introduir-se en els mercats d'alt valor afegit i més alt creixement.

Les dades globals, que sí que parlen d'una favorable evolució en la reducció de la pobresa, s'enfosqueixen en mirar-les detalladament:

...................................................................