SANT JORDI A LES ESCOLES MINGUELLA JOCS FLORALS: CONCURS LITERARI
|
|
|
|
|
|
|
|
| L’amor, un sentiment necessari |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Diumenge, 23d’abril del 2000
Qué és més per a tu?, una rosa o l’amor de veritat, l’amor o un anell daurat? Si pogués, et regalaria totes les roses i els anells que hi ha a l’univers, però com que això no m’hés possible et regalo una cosa que no té preu, l’amor, el veritable amor. Aquest amor no és el que es compra amb regals ni el que es ven quan interessa, sinó el que existeix per el bo i el dolent, i dura per sempre.
Aquest amor és el que jo sento per tu, fins i tot amb tanta intensitat, que no em deixa viure tranquil.Tot i així et segueixo estimant, malgrat que això em pugui fer fortament mal. Estic canviant dolor per una possible estimació, però jo et dic, que ho faria tot pel teu amor.
D’una cosa en pots estar segura, no tinc paraules per descriure aquest amor, per això, mentre reflexiono i gasto la tinta de l’estilogràfica, et dic adéu amor meu, fins a una altra.
Roger López.
1r Secundària A.
L’amor, un sentiment necessari.
Caminant sol pel bosc de l’esperança,
i contemplant les boniques flors que hi havia pel camí, jo anava remenant els
meus pensaments, però eren buits i em sentia desemparat en aquella ombrívola
i gegantesca arbreda, que era deserta. Sobtadament, un bonic àngel s’alçava
davant meu. Jo no entenia res de res. De sobte, se’m despertà un
sentiment nou per a mi, era molt intens i em recorria la ment . Llavors, em
sentí com si se m’hagués omplert l’ànima, una ànima que ni tan sols
sentia .Em sentí encoratjat per a continuar vivint una vida que per a mi, abans,
no tenia la més mínima importància. Aquell nou sentiment em va fer obrir els
ulls al món i em va donar moltes ganes de viure. Un cop experimentat aquell
sentiment, tenia ganes de tirar endavant, però era massa tard. Als meus vuitanta-nou
anys, ja no em quedava gaire vida pel davant. Vaig adonar-me que aquell sentiment
el tenia tothom des de petit, però evidentment només el té la gent que és o
ha estat feliç, cosa que jo no vaig ser. Me’n penediré tota la vida que
em queda , de no haver-lo tingut abans, i de no haver donat l’estimació
que els calia a la gent que m’envoltava.
Gerard Soldevila.
1r Secundària B
SEGUINT ELS MEUS PLANS
Estava asseguda al terra contemplant
l’espectacle que el cel m’oferia.
La lluna plena, envoltada de les petites però inacabables estrelles, es reflectia
en la inexplorada aigua salada; passava de volar en el firmament a nedar al
mantell aquòs. Atònita, quieta, inactiva... M’hi podia quedar hores i
hores en aquell lloc, sols pensant en ell. Seria un amor correspòs? Sentiria
ell també que s’acabava el mòn quan em mirava?
Tenia fred, la salinitat de l’ambient ja m’angoixava.
Em vaig aixecar i vaig anar cap a casa tot passejant.
Les petites cases blanques del poble de pescadors, sempre il.luminades pels
fanalets situats a banda i banda de les portalades negres voltades per un arc
de granit, donaven un aire monòtom al lloc.
Per sort, jo vivia al poble, no podria viure jo envoltada de supermercats
i restaurants xinesos a la ciutat , i més lluny del mar.
Era de nit, les ombres envaïen el carrer.
Vaig arribar a casa. Sols tenia la seva imatge al cap.
Acte seguit van trucar.Tres cops forts, secs; segurs.
Qui podia ser?
Vaig obrir la porta, desconfiant, amb por, ja que era quasi la una de la nit
i estava sola a casa. Pel vidre lateral de la porta vaig veure el perfil del
seu rostre. No sabia com reaccionar: rient, amb cara seriosa....vaig optar per
ser jo mateixa.
Què volia? La resposta va venir, sols en obrir la porta.
Es va excusar dient que els seus pares s’ havien comprat la casa del costat
i volia saber qui eren els seus nous veïns.
Li vaig acceptar l’ excusa, pensant que, allò seria el principi d’una
gran amistat , i qui sap si.....d’ una història d’amor.
Marta Muñoz-Ramos.
2n Secundària A.
El viatge començava molt bé,
tots cantavem i miràvem el paissatge. Era el primer cop que anàvem tota
la família a veure la casa on havia nascut l'avi. Ell no parava
de preguntar de quina manera podria aconseguir que no li prenguessin el moment
de tornar allà, tot eren propostes i ganes d'arriba-hi.
De cop i volta un cotxe que venia en direcció contrària va xocar
amb el nostre, ens va fer caure per un barranc i va fugir. Jo vaig perdre el
coneixement, em va quedar la medul.la pinsada i em vaig
fer cinc talls molt profunds al cap. El meu pare es va trencar
una costella, la meva mare es va obrir una mica el cap i el meu avi va ser el
que va morir.
Al cap d'una setmana em vaig despertar, veia màquinas enormes, amb cables
conectats al meu cos, nens que ploraven, persones darrera
dels vidres i a vegades m'arribaven olors molt
intensos. Era a la U.C.I. d'un hospital de Tortosa. Recordo amb força
intensitat la cara del meu pare i la meva mare, amb els seus ulls plorosos,
que em miraven fixament des del passadís. Els metges deien que tenia més
possibilitats de morir que de viure. Jo sabia que Déu existia
però mai m'hagués imaginat, que el pogués necessitar tant.
Sovint resava i li demanava que em donés forces
i ganes de viure. Aquestes forces les vaig rebre de la infermera
que cada dia m'ajudava a no rendir-me. Per a mi, ella va ser
com un àngel caigut del cel. Passat un mes vaig sortir
d'aquell hospital, gairebé curada, semblava impossible.
Cada any vaig a veure la Matuca, la infermera de Tortosa,
i quan la veig em ve al cap la seva imatge netejant els meus cabell tacats de
sang. Per això, la vida és com un regal de Déu, que en aquells
moments difícils va escoltar les meves pregàries.
La fe és un sentiment que et fa creure cegament amb Déu i sobretot
en les persones.
Maria
Arias.
2n Secundària B.
Tants temors i pors m’acompanyen
i roseguen els corcs la millor part de mi. Com una espiral xucladora, com un
pou sense aigua; on caus de ple.
Posant una gran força de voluntat, passant pàgina i no et sents capaç.
Però si anheles discernir entre totes les portes que als ulls se t’obriran;
veritables i falses, tan sols és una la que val. Dir-te fort: TU POTS!!!
Sols així seràs tu...
I saps què anorèxia? Saps per què ens esgarrifem quan et tenim tan a
prop? Saps què? Ningú no ens ha ensenyat a saber-te valorar, ni tan sols apreciar.
I penso que deu ser molt trist passar per aquesta vida sense que ningú et doni
la mà, ni tan sols tenir una amiga. Però aquí tens la meva amistat...però sabent
que ja no em fas por; perquè ara ho sé i ho sento : VULL CURAR-ME!!!!
Encara puc veure la teva llambregada feble i tímida; els teus ulls apagats, que em varen captivar. Des del primer instant vaig percebre la teva tristesa. T’amagues impotent sota la pell colrada de color cafè. No puc dormir pensant en tu. Les nits són llargues i pesades, però em consolo mirant-te en les estrelles. A l’albada puc contemplar el teu reflex en la rosada. Estic submergit en la follia. On ets? On t’ocultes? Els batecs del cor retrunyen en el silenci, talment com el tamborineig nerviós i incessant d’un plugim primaveral.
Malgrat estar tan lluny sento els teus planys, embriagats de dolor. El teu prec silenciós no es perd en el vent, sinó que la brisa el duu cap a mi, com un cant melangiós. Les llàgrimes no cauen en el buit, sinó que inunden el meu cor. No ploris més. Encara que la soledat t’envolti, encara que tot et giri l'esquena. Sempre t’estimaré, sempre estaré amb tu…
Però per què tot ha de ser tan difícil? La teva sort ha de canviar. Serà avui, potser demà, però ningú restarà insensible als teus laments. Aquell dia, tot el món mirarà enrera i veurà un passat obscur que tothom voldrà oblidar…
Ahir et vaig tornar a veure a la
televisió en els braços de la teva mare. No sé ni com et dius. Tant se val.
Els noms no signifiquen res. Ara el més important és somiar, tot esperant el
moment en què tots els infants com tu, podreu viure amb joia i amor.