Benvolgut senyor director del diari Crònica; us pregó que us llegiu aquest text, per veure si el podríeu introduir en alguna secció del diari.
En aquest món, cadescú és com és. Ningú no és millor que un altre, tothom té les seves virtuts i els seus defectes.
La persona que creu que és perfecte, ja té u defecte assegurat: creure's que està per damunt dels altres i que és superior.
La persona que s'esforça en tenir amics, ser un bon estudiant, fer les feines de casa, etc i intentant fer a tothom ben content, aquest és el que es mereix el títol de perfecte. Sí que pot tenir defectes, i és clar que en té! Però es mereix el títol perquè s'esforça en aconseguir les coses.
Si veieu que algú us parla o us mira amb un aire de superioritat, deixeu-lo que continuiï així, no sap què és el tenir bons amics, i pensa que essent així, n'aconseguira ? Està ben equivocada, encara s'allunyaran més d'ella, perquè qui només pensa en sí mateixa, no es mereix tenir amics de veritat, potser en té, d'amics, però no són amics de veritat, amics que es preocupen per a tu. Si de veritat tens amics, són aquells que mai no es separen de tu, que sempre esteu junts, o els que hi són quan els necessites.
Si el que vols és ser perfecte, no ho pensis, no pots ser perfecte , ningú no ho és, pereò com ja he dit, aquell que s'esforça en ser feliç, i a fer felices les persones que l'envolten, és el que es mereix el títol de "quasi bé perefecte".

Atentament,
Sherezade.

En un somni per Laura Cortés 1r ESO B
Pseudònim: Boni

Sóc dins dels meus pensaments, en un somni. Això vol dir que puc pensar el que vulgui i me'n sortirà una imatge. Què podria pensar? En un gosset trapella? Petit i amb la cua ben alçada i que jugui amb la seva pilota, també petita, d'una mida justa per ell. Ja el veig! Què maco! Ei! Que si segueix amb aquesta direcció xocarà amb la paret! Ja no hi ha paret. L'he fet desaparèixer. Però torno a mirar i ja no hi és el gos! Ara és una dona amb la cara deformada. Ecs! La faré desaparèixer. No puc! S'està acostant a mi! Ara! Ja ha desaparegut! Ja era hora. Era molt lletja! Sobretot comparada amb el gosset!
Què més puc pensar? Pensaré en el rei més ric del món que tingui molts de luxes. Seria fantàstic tenir una vida de rei, oi? I ara? Es queda sol! L'hi desapareix la fortuna, el castell… TOT! I es torna pobre i demana diners pel seu antic regne.
Quin rei més miserable. Però podria ser-ho tothom, de miserable!
Ara m'apareix un ocell estrafolari, que pon ous, té pèl, xiula i és enorme. Faria bona parella amb la bruixa lletja. La faré aparèixer. Un, dos, tres! Aquí tinc la parella a punt de casar-se. Semblen molt feliços. No deu ser molt important, el físic.
Alguna cosa em llepa! Deu ser el meu gos, que em desperta com cada matí. Doncs m'acomiado i… a passar un nou dia!.

La primavera havia arribat. Els camps, que havien restat gèlids i descolorits al llarg de l'hivern, deixaren pas al verd i als colors llampants de les flors primaverals. El mar s'havia tornat d'un blau més intens i les gavines el sobrevolaven donant la benvinguda a la nova estació. A l'espigó, allà on les onades s'enfilaven i espetegaven amb més força, hi havia en Joaquim. En Joaquim era un noi de la nostra edat. Havia emigrat del Marroc -el seu país d'origen- a Catalunya en busca d'una vida més digna. Aquí s'hi trobava bé, encara que sovint tenia records nostàlgics sobre el seu país i la seva gent. Li agradava molt el mar, gaudia del plaer de navegar, fer surf o simplement enfilar-se a l'espigó per a cercar crancs o bé musclos. Aquell dia però, era especial, ja que era el seu aniversari. Aquell migdia els seus pares havien organitzat una festa d'aniversari i part de la seva família que vivia al Marroc hi vindrien. Però tot i així, no estava feliç. Trobava a faltar un amic amb qui compartir aquests bons moments. Els seus companys de classe no li havien donat l'oportunitat d'obrir-se i mostrar-se tal com és, només pel fet de ser immigrant. Ell ho trobava injust i absurd, pensava que el color de la pell i els teus origens no t'impedien relacionar-te amb ningú. Al contrari! Creia que era interessant conèixer gent d'arreu del món!
- Ningú no és perfecte!- cridà amb veu alta.
Hem d'acceptar-nos i valorar-nos tal com som.

Cada vegada que recordo els meus dies d'institut, recordo tots aquells mals moments que vaig haver de suportar. No era pas pels estudis, perquè era noia de bon nivell, era pels "amics" o més ben dit, companys de classe. Tothom es reia de mi perquè tenia uns quants quilos de més. Jo no tenia amics. El més semblant a amics que tenia eren els alumnes que no se'n reien i els professors. Jo ho suportava perquè sabia que els meus pares no em podien canviar d'escola ja que era l'únic que hi havia pels voltants. Però un dia, una de les meves "amigues" em va dir: "Ves-te'n de l'escola, grossa, ja no t'hi volem aquí!" Aquell dia va ser la gota que va vessar el vas, vaig decidir que m'aprimaria encara que fos l'ultima cosa que fes.
Van començar les vacances d'estiu i cada dia anava a la piscina per fer una mica d'exercici. Al principi menjava molta verdura, fruita i menjar sense greixos ni calories; però com que no m'aprimava, vaig començar a menjar menys i menys. La meva mare s'adonà de que no menjava així que a cada àpat s'assegurava de que m'ho mengés tot. Però sempre hi havia alguna excusa per a no menjar: em fa mal la panxa, tinc febre, estic plena de patates fregides... Va arribar un moment en què ja no es creia les excuses, així que vaig haver de trobar una solució. Després de cada àpat, anava corrents al lavabo i em provocava els vòmits.
Per fi va arribar el primer dia de curs. Jo era pell i ossos, tothom m'ho deia, però tot i així, em sentia grassa. Ningú no em va reconèixer aquell dia. La gent em deia com m'havia aprimat. Jo, però, vaig seguir amb la meva "dieta". L'havia començat feia tres mesos i pensava que el 15 de setembre seria el dia més feliç de la meva vida ja que, llavors, podria demostrar tot l'esforç que m'havia costat, però no va ser així. Des de que vaig començar a no menjar, estava enfadada amb tothom. Vaig seguir així, alimentant-me a base de líquids fins que un dia em va passar allò que pensava que no em passaria mai: em vaig desmaiar a l'escola i em van portar a urgències. El doctor em va dir que tenia anorèxia. Jo deia que no, que només estava una mica prima, que m'havia d'aprimar més. Em van portar a un centre d'ajuda a noies adolescents amb anorèxia o bulímia. Allà m'hi vaig passar uns quants mesos.
Ara ja fa uns anys que vaig sortir del centre, però tinc por de tornar a passar per aquell mal tràngol, al capdavall, ningú no és perfecte.

FI

REDACCIÓ DE SANT JORDI-2002

Mª. DEL MAR REIS 3r ESO A

Heus aquí una vegada un país molt llunyà. En aquest país hi vivia un rei i els seus súbdits. Els súbdits del castell vivien feliços i no es barallaven mai per res, el rei estava tranquil i tots estaven alegres.

Pobres innocents! No sabien que molt a prop d'allí hi havia una cova. Un espai llòbrec, obscur, tenebrós on hi vivia un monstre. Un monstre gran i fosc, que destruïa tot el que veia al seu voltant. Un monstre horrible que havia fixat el seu proper objectiu en aquell país. Un monstre pervers. Un monstre anomenat GUERRA.

Els dies passaven monòtons i usuals per als habitants del poble. No sospitaven res de res. I mentre el monstre ideava un pla d'atac, ells seguien amb la seva vida: el conreu dels camps, el mercat, etc.

Al cap d'uns dies de cavil·lar, el monstre ja tenia decidit el motiu pel qual lluitar (perquè sempre hi ha un motiu, fill meu, per absurd que sigui que ens indueix a fer-ho). Com que el poble hi havia gent, vinguda feia segles, de països llunyans, que tenien diferents maneres de pensar i diferents maneres de veure la vida, el monstre havia decidit enfrontar-los els uns amb els altres. Per acabar d'arrodonir el mateix propòsit, el monstre va enviar al país mals esperits, els quals, introduint-se dins l'ànima de les persones més influents, se'ls menjaven la consciència.

- I per això quan maten no tenen remordiments?
- Sí, exacte. El monstre estava frisós. Havia arribat el dia en que les petites discussions provocades pels mals esperits desembocarien en la seva aparició. I així va ser. Aquell mateix matí, al punt del mig dia, va entrar al país, destruint quasi totalment les muralles del castell i donant armes i tancs perquè es matessin els uns als altres .
- Que dolents!
- No, home, com que ja no tenien consciència......
Doncs bé, com et deia, tot el poble estava aterroritzat, i un ambient de basarda es respirava arreu, només els pocs valents que quedaven seguien lluitant.

Aleshores, la GUERRA, envià més mals esperits i molts dels que havien començat a retirar-se, hi van tornar. Va haver-hi molts morts i ferits, però la gent no en feia cas, només pendents de lluitar, fins que un dia, un vellet molt savi, va decidir que allò s'havia d'acabar. Va reunir un petit "exèrcit" de pacifistes d'ambdós bàndols i van decidir PARLAR per aconseguir que tot allò s'acabés.
- I ho van aconseguir?
- Sí. Després de molts dies de convèncer als guerrers i de fer fora els mals esperits, la GUERRA ca adonar-se que allà ja no hi tenia res a fer i va deixar el país per sempre més. Un país que va tornar a ser feliç. Un país que va tornar a somriure. Un país que van anomenar PAU.

- Mare, i aquí també marxarà la GUERRA?
- Sí fill meu. Si tots ens hi esforcem, i parlem com els habitants de la PAU, un dia o altre s'acabarà aquest mal son.

Xavier Gascón Herrero 3r.ESO B

Sol, estava sol enmig de cap lloc. Rodejat de paraules inexistents que em tornaven boig. Paraules tristes, paraules dites en algun moment de la meva vida que, si més no, m'hagués agradat no haver-les sentit mai. Tancava els ulls tan fort com podia, però aquells sentiments s'aferraven encara més al meu cor. No sabia on mirar, no sabia on dirigir-me, tot donava voltes i sentia els batecs del cor a la cara. Em suaven les mans, em ploraven els ulls i em tremolaven les cames. La gent que passava pel meu costat feia veure que no m'havia vist i accelerava el pas, esquivant-me de la seva trajectòria. De cop vaig tenir la sensació que una gota d'aigua ben freda lliscava per la meva abatuda cara. Notava cada centímetre del seu pas i com anava deixant un caminet moll rere seu. Però no va ser l'única, la pluja va començar a inundar l'indret on era, així que vaig decidir marxar.

Els meus passos eren incerts, no sabien on era el terra i em feien descriure esses en el meu camí. Mai m'havia sentit tan malament com en aquell moment, el que hagués donat per un sostre, menjar, família, amics... autoestima... però no vaig tenir sort. Vaig trobar un petit racó, en un parc, rere un banc de fusta. Qui m'hagués dit que, un home tan famós i ric com jo, acabaria vagabundejant pels carrers, sense diners, sense ningú, per culpa de la droga? Qui hagués pensat que acabaria tan sol?

L'altre dia vaig somiar que no aixecava un pam de terra i corria descalça per una gespa fresca i tova sota un sol de primavera i un vent que duia dolcíssimes paraules.
Somreia amb ulls humits i tenia el cap immers tan sols en aquelles paraules. "Ets tan maca!", deia. "Juga, juga! Aprofita-ho.". I recordo com, en el somni, intentava agafar una papallona; però ella anava lleugera de fulla en fulla i jo, caminava amb peus de plom i m'entomava de morros a terra de tant en tant. El curiós era que posant aquella cara de bitxo i fent aquells moviments maldestres, feia feliç un grup de persones que sorgien del no res. De sobte, la papallona es va quedar quieta, com hipnotitzada. Era el moment adequat, vaig tramar ràpidament una estratagema i, tancant poc a poc els braços i movent els peus en una clara decisió, la vaig atrapar. El meu món es va transformar de cop, en el pessigolleig de la papallona i l'orgull de tenir-la. Mentrestant, no m'adonava que les expressions canviaven, el fons blau i verd pur s'enfosquia i es refredava i l'antiga brisa suau es va enfortir tant que m'impedia un equilibri.
Llavors el meu cos havia canviat també: era molt alta i ho veia tot tan petit… Les cares somrients que veia tan amunt; eren ara fosques, gèlides i arribaven a l'alçada dels meus ulls.
La papallona es va escapar de les meves mans i jo intentava tornar-la a agafar, però tot era inútil. Es va quedar a terra, immòbil. Aquell vent tan fort ara duia desagradables paraules: "Tots els joves sou iguals ! Inútils i gamberros !" Les llàgrimes em rodolaven galtes avall i no entenia res. Què havia fet? M'ho mereixia allò? Vaig veure atònita com "ells" trepitjaven la papallona, sense miraments.
En un moment, totes les mirades assassines es dirigien a mi…
Em vaig despertar suant i plorant. Però, somiava realment?

SENZILLAMENT …FINS AVIAT

per Cristina Lleal 4t ESOB

Un dia vaig somiar desperta. La meva mirada perduda es difonia en el no res i no captava tan sols la claror que es reflectia en la blancor que m'embolcallava. Ajaçada prop de la llar, la flaire de la llenya, derrotada pel tenaç foc, em traslladava cap a uns records impregnats de tendresa i el lleu espetec de les espurnes m'acompanyava. Senzillament necessitava aferrar-me al passat per uns moments. Un passat que en qüestió de mesos era encara present, però esfereïdor, inversemblant. Res no podia aturar-me.
En els seus darrers instants, jo arraulida, abatuda per l'agonia, li feia costat. Ella no s'esforçava a alçar aquells ulls afligits per assegurar-se que no marxava sola. Les forces s'esfumaren i l'abandonaren. La meva mà, tremolosa, l'acaronava amb delicadesa però únicament quedava l'aparença. Vaig estrènyer-la entre els meus braços mentre les llàgrimes que relliscaven lleugerament, humitejaven la seva descansada imatge.
Solament un mes més tard, la mateixa sensació m'esborronava de sobte. Aquest cop partí sense la meva presència. Quan vaig reunir-me amb ella, una immensa caixa la protegia. La volia abraçar, fer-li un últim petó. Era impossible. Em vaig sentir impotent i incapaç de reaccionar. Era un malson que continuava el seu camí i no em deixava refer-me. I és que els seus rostres innocents, ara són absents, en un lloc desconegut, observats per vés a saber qui. L'únic que faig és recordar els lladrucs d'aquell pacífic animal, la seva benevolença i la dolçor i la tendresa de l'àvia.