TEXTOS GUANYADORS DELS JOCS FLORALS 2003

A LES ESCOLES MINGUELLA TEMA: LA PAU

 

1r ESO A: Júlia Talarn
1r ESO B: Anna Rocasalva
2n ESO A: Aina Ferrer
2n ESO B: Alba Rodón
3r ESO A: Marta Robledillo López
3r ESO B: Albert Vega Berlanga
4t ESO A: Carolina Barberán Luna
4t ESO B: Marta Tejedor López

MÉS IMATGES DE L'ENTREGA DE PREMIS: CLIQUEU AQUÍ

 

 

 

 

PER QUÈ TANTES GUERRES?

Per què tantes morts i tanta angoixa? Per què tant sofriment i tantes llàgrimes? Doncs ben bé no ho entenc, potser perquè encara sóc jove i no he d'entendre aquestes coses, però els grans tampoc ho saben i no donen resposta.
Hi ha gent que diu: "petroli"! Però no ho entenc.
Hi ha gent que diu: "armes"! Però no ho entenc.
Al cap de ningú existeix la idea de canviar vides humanes per desenvolupament...però potser sí que existeix aquesta idea al cap d'un boig. Doncs, llavors això voldria dir que mig món esta governada per gent un xic tocada del bolet i que està disposada a fer qualsevol cosa.
I que hem de fer?

Ja piquem a les nits amb cassoles, també anem a les manifestacions, si ens pregunten diem pau i no a la guerra, però els senyors que governen no ens fan cas. I alguns americans ho recolzen perquè a ells no els cauran les bombes al damunt! Tampoc moriran els seus fills, ni els seus germans, ni els seus marits, ni els seus pares ....EGOISTES! Només veuran les noticies i diran: "aquesta nit han mort dos-cents" mentre ells fan la migdiada estirats al sofà.

És just ?
NO
Tornem enrere?
SÍ
Encara sóc jove i potser no he d'entendre aquestes coses, però el que està passant no és just i per això dic:
NO A LA GUERRA

Júlia Talarn 1r Secundària A

 

 

 

PAU, JUSTÍCIA I LLIBERTAT


Quina culpa tenen els iraquians? Quina culpa tenen les pobres mares que veuen partir el jovent cap a la guerra? Quina culpa tenen els pobres nens que no poden sortir de casa perquè la plaça on jugaven ha estat bombardejada?

Tant de bo només fós un conte, una narració que es pogués explicar, en què apareixés un Salvador, un Sant Jordi que matés el Drac i que fes marxar tota la guerra, la injustícia i la por per salvar la humanitat.

Dels vaixells de guerra, simples barques de pescadors, de les armes i fusells,aixades i arades per treballar el camp i de les mines enterrades en sortirien bonics rosers d'on brotarien delicades roses d'un color vermell com la sang.

Segurament no hi ha cap home, ni cap sant que ens pugui alliberar, però ens tenim a nosaltres i junts aconseguirem la llibertat!!! Per això ens hem d'unir, protestar pels carrers... no ens podran silenciar perquè nosaltres serem més forts i ja no desapareixerà més gent, ni enterrarem més morts perquè hi haurà un dia en què s'aboliran murs i reixes que ens puguin separar i tots junts, plens de joia, CANTAREM LA LLIBERTAT!!!

Anna Rocasalva 1r Secundària B

 

 

 

Què és la guerra?


Aquell dia vaig trucar la meva amiga Jana. Ella és de Bagdad i desgraciadament aquests dies no ho està passant gaire bé. La Jana em va explicar que quan tot el seu malson va començar, ella havia acabat de sortir de l'escola. Portava el seu germà a braços i mentre es dirigia cap a casa tot observant el paisatge, un míssil va caure a uns 100 metres d'ells. El paisatge ja no era com el recordava, s'havia convertit en l'infern, havia canviat completament. Les cases s'estaven cremant i, les dones dels seus interiors demanaven auxili. La Jana, en veure aquell panorama, se'n va anar corrent cap a casa, encara que pensava que era una mica egoista per no ajudar-les, però, en la situació en que es trobava, volia saber com estava la seva família. Afortunadament tots estaven vius. Llavors un jove va anar a informar-los de que un home de cada família havia de protegir el seu País i, per tant, anar a la guerra.
La nostra conversa es va acabar amb aquestes paraules de la Jana, ja que la línia de telèfon es va tallar, possiblement per un altre atac. M'hauria agradat haver pogut parlar més amb ella, encara que fos en una situació com aquella.
Em vaig quedar angoixada pensant que les persones som capaces de destruir països, matar persones... en resum crear una guerra si no toquem de peus a terra i tenim el cap una mica descentrat.
Em vaig adonar que nosaltres, a fi de comptes, som molt afortunats de viure on vivim i, moltes vegades no valorem tot el que ens envolta. Crec que hauríem de reflexionar una mica i pensar, com ens ensortiríem si un dia ens trobéssim en la mateixa situació que la Jana.


Aina Ferrer 2n Secundària A

 

 

 

S'ha acabat tot, s'ha acabat la guerra, el sofriment, les persones que pateixen.
Ja no senten cap terror. La tristesa s'ha acabat.
Miren cap avall i veuen la gent, encara corrent, intentant fugir dels soldats.
Ara, un dels soldats, n'agafa un d'ells, una dona i li dispara amb una metralleta. No para de disparar-li. El seu cos continua flotant fins que aquest, deixa de prémer el gatell. Finalment cau a terra.
Un nen xisclant s'acosta al soldat. El renya. Li diu entra plors que ha matat la seva mare.
El soldat empenta el nen per desfer-se'n. El nen no es rendeix. Vol venjar la mort de la seva mare. Se li ha acostat una altra vegada. Agafa un pal de fusta ,que fins llavors havia estat part de la seva casa, i comença a donar cops al soldat. Aquest agafa al nen per una cama i el comença a arrossegar per terra.
La resta de dones que fins aleshores havien estat perseguides pels soldats, observen amagades l'infant que intenta lliurar-se del soldat.
Les dones ploren pel nen, però no gosen sortir del seu amagatall.
El soldat està fart del nen. No pot consentir que un marrec el destorbi en la seva feina.
Torna a carregar la metralleta i només li cal un tret per matar-lo.
Ara el nen ja no sent res. No plora perquè ha perdut la seva mare, ni plora perquè ja mai més no es podrà tornar a moure. De cop i volta s'aixeca. Sent una veu que el crida. Comença a mirar per tot arreu. Finalment veu una ombra: és la seva mare que el ve a retrobar. S'abracen. Han trobat l'alegria de tornar a estar junts, encara que morts, la felicitat, la pau.
Miren a sota, a la terra. Encara hi van els avions a bombardejar i els soldats a perseguir la gent innocent.
Els de sota pateixen, criden, ploren. Allà no són feliços. En canvi allà al cel, els esperits de la guerra estan contents, no han de córrer perquè ningú els persegueix ni han de sentir el dolor, quan una bala travessa el seu cos.


Alba Rodón 2n Secundària B

 

 

 

 

Tristesa i dolor. Llàgrimes d'esperança que travessen el meu cor. Sorolls sords i paraules d'ira que m'eixorden i m'espanten. Ànimes en pena que malgasten els seus últims sospirs lluitant. Després, ànimes mortes.

A través del meu món, segura, sense perills, contemplo la crueltat d'aquesta guerra, encara que mai l'arribaré a entendre. Faig l'esforç de posar-me a la pell d'aquelles persones innocents que estan patint les conseqüències d'un odi incomprensible, però arribo a la conclusió que simplement has de viure aquell horror per a saber què se sent. Què se sent al veure boles de foc que destrueixen sense distincions tot el que troben al seu abast, ja siguin simples estructures de pedra, com persones. Sí, persones com nosaltres, amb dret a una vida digna. Persones que coneixes i amb les quals has passat moments inoblidables, ara eren abatudes per la gran fura de les bombes o d'altres artefactes per matar vides i il·lusions. I els nens? Ells són les veritables víctimes de les guerres. Petits infants de no més de deu anys que lluiten sense saber la causa i moren per al seu poble. Ànimes ingènues que són enganyades per la recompensa de la mort: per a ells, un paradís desconegut; per a nosaltres, el fosc i trist final d'un camí. Aquesta és la realitat de la guerra. I injustament i per motius ficticis ens han obligat a participar-hi encara que en contra de la nostra voluntat. Sí, el destí ens està jugant una mala passada implicant-nos en aquesta situació que només comporta pobresa, morts i indignació. Però la clau està en una simple combinació de paraules: aturem la guerra. La PAU és l'única solució.

Marta Robledillo López 3r Secundària A

 

 

 

Obro la finestra de la meva cambra i contemplo Bagdad. Els carrers pràcticament deserts i algunes cases totalment derruïdes m'inspiren sentiments de gran tristor i malenconia.

De cop, com per art de màgia, el cel s'il·lumina per uns instans, i seguidament, un estrepitós esclat trenca el silenci que regnava a la ciutat. Quants hauran caigut?

Les bombes només generen dolor i alimenten odi. No es pot fer res, estem condemnats, com podem lluitar contra una tempesta de bombes?

La nit esfereïdora mor, sota els rajos del sol. Bagdad es desperta una vegada més. L' obscuritat desapareix i la calor fa acte de presència, no sé per què, però sento un crit d'esperança dins el cor. De cop, el vent esbufega amb tota la seva ràbia i la sorra comença a alçar-se i a flotar com una ploma, ballant amb el ritme que li marca el vent. Aquesta tempesta em fa tenir sentimens patriòtics envers la meva terra.

Ells diuen que Iraq és l'eix del mal, però jo em pregunto: Per què som nosaltres l'eix del mal i no ells? Els seus exèrcits també assassinen i maten. Aquesta animositat només genera odi que es transformarà en terrorisme envers l'enemic. Però quin és l'autèntic objectiu, el govern posseeix armes químiques? I quina culpa en té el poble? Estan morint nens, homes i dones per aconseguir l'autèntic objectiu: l'or negre. Efectivament com ha fet sempre, el món occidental ens tornarà a robar els recursos, en aquest cas el petroli. Els rics es faran encara més rics, gràcies a la nostra misèria.

Volen vendre, pels seus mitjans de comunicació una trifulga, disfressar la veritat. Assassinen en nom de la pau. Es gasten més pressupost en armes cada cop més perfectes i precises, que en solucionar la fam en el món.

També volen instaurar una democràcia en aquet país, molt bé, però, i la seva? En alguns països més del 90% de la població està en contra de la guerra i el govern no ho escolta, només va a la seva, farà el més important per a ells, guanyar diners. Però, quants nens hauran de morir més per omplir les seves butxaques?

VOLEM LA PAU!!!

Albert Vega Berlanga 3r Secundària B

 

 

 

PER QUÈ NO HI HA PAU AL MÓN?

Estic estirada en el llit de la meva habitació, tota fosca. M'adormo. Començo a somiar que estic enmig d'un país pobre, sense menjar ni casa on poder viure. Camino pels carrers estrets i llargs, fins que trobo un refugi. Entro. Pujo les escales mig trencades. Obro la primera porta que trobo. És petita i està tota destrossada. No s'hi pot viure amb aquestes condicions aquí. Em vull despertar i no puc, què passa?

Tinc por de ser aquí. Sento un soroll, algú puja les escales. M'amago. Obren la porta. Observo. Veig ple de soldats armats. M'espanto. Em comencen a caure les llàgrimes, tinc por. Vull sortir com més aviat millor i despertar-me. Camino a poc a poc perquè no em sentin. Quan arribo a la porta algú em toca l'esquena. Crido. És un soldat. M'agafa per la camiseta, m'estira en el llit i em lliga les mans. Crido desesperadament fins que em quedo sense veu. Em posa una mena de mocador a la boca perquè no parli.

Ja han passat tres hores, i es comencen a sentir bombardejos al carrer. No em puc moure, estic lligada, ni cridar perquè ningú em sent. Cada cop tinc més por. Ja no tinc res a fer, sols quedar-me aquí fins que em matin.

De sobte em desperto. Recordo el meu somni i em faig unes preguntes sense esperar cap mena de resposta: Per què en el món no hi ha pau? Per què no podem ser tots feliços? Per què hi ha guerres? Per què no hi ha resposta aquestes preguntes? No ho sé, només sé que tothom vol la pau.

Sols demano un desig, que els culpables s'adonin del que estan fent i sàpiguen rectificar.

Carolina Barberán Luna 4. Secundària A

 

 

 

El soroll d'un tro d'aquella nit de pluja i llampecs em va despertar. Vaig aixecar-me del llit i descalça vaig acostar-me a la finestra. Els llums del carrer no funcionaven i la violència amb què picava la pluja contra el terra era brutal. Vaig tocar els vidres de la finestra, estaven glaçats, a fora feia molt fred. Aquell tro em va quedar gravat al cap i em va fer pensar en el terror que deurien sentir les persones que estaven vivint la guerra d'Irak. Aquell soroll hagués pogut ser l'esclat d'un míssil a algun indret proper, tan proper com la meva casa. Els habitants d'Irak no podien dormir tranquils pensant que en qualsevol moment, de manera injusta i cruel, els podia caure una bomba sobre les seves cases i perdre en un segon tot el que havien aconseguit durant anys. Deu ser tan dur sentir la mort tan a prop, deia jo en veu baixa mentre mirava a través de la finestra. Vaig reaccionar al veure la llum d'un llamp i em vaig tornar a ficar al llit. Els números lluminosos del despertador indicaven les quatre de la matinada. Vaig buscar la posició adequada per tornar a dormir, però no ho podia fer. Amb els ulls tancats podia veure les imatges de la televisió que havia vist la nit anterior. Nens innocents ferits als hospitals, milers de persones amuntegades per aconseguir alguna cosa per menjar, soldats desencaixats per la por, muntanyes de cossos morts, edificis destruïts... Vaig preguntar-me quan es viuria en pau en aquest món, per què havien d'iniciar una guerra? No és prou complicada la vida? Sempre he pensat i avui ho puc comprovar, que les manifestacions no serveixen gairebé per res, perquè encara que surtin milers de persones al carrer amb cartells proclamant el rebuig a la guerra, la decisió, l'última paraula la tenen poques persones, polítics cruels que no els importa la vida dels altres.

Marta Tejedor López 4t Secundaria B