L'home que no s'enamora mai surt del museu i s'asseu en un banc de la plaça que hi ha al davant. Les restes d'olles de ceràmica mig trencades, les pintures inexpressives que decoren els llargs passadissos del museu, i els ossos de gent morta fa més de dos mil anys li han fet agafar un avorriment superior a la majoria de cops que s'avorreix. L'única forma per divertir-se que se li ha acudit és menjar un bon croissant tot contemplant la gent que passa per la Plaça Major del poble. I així ho ha fet.

Mentre està assegut passa tota mena de gent per davant seu. Entre aquesta gent hi ha una família de pare, mare i fill petit que estan molt alegres i contents. Ell se'ls mira tot curiós i amb cara de sorprès es pregunta: "És això la felicitat?"
Dues hores més tard, sense cap pressa, s'aixeca d'on ha estat assegut des de les dotze del matí. Ja és migdia i té gana, per això decideix anar a dinar on sempre dina els diumenges, al restaurant del costat del museu.

Un cop demanada una escudella de galets es posa a pensar amb la família que ha vist aquest matí...

Quan aixeca el cap del plat de sopa que menja amb tant d'entusiasme, veu una parella d'enamorats asseguts en una taula que hi ha al costat de la porta d'entrada. Veu com ell li demana en matrimoni amb un anell de diamants, i ella accepta de bon grat la proposta i li respon amb un dolç petó que transmet amor. No comprèn aquesta reacció, ni aquest sentiment que ell desconeix. Segueix menjant com si no hagués passat res.

Acabant de dinar i passejant per les rambles del poble veu dos nois adolescents pedalejant les seves bicicletes mentre parlen de les pel·lícules que fan al cinema. Se'ls veu molt contents. "Són bons amics", pensa abans no veu una nena petita agafada de la mà de la seva germana gran. Estan mirant uns vestits d'uns mostradors d'una botiga de roba. Sent que la nena diu: "Jo de gran seré modista i crearé uns vestits tan macos com aquests!". La seva germana somriu i fa que sí amb el cap. Segueixen caminant.

És vespre i la negre nit s'obre pas entre la petita claror que queda de dia. L'home se'n va a dormir.

Cada dia fa el mateix, tots els dies són iguals per ell. L'endemà hauria estat un dilluns com qualsevol altre si no fos per l'arribada d'una nova treballadora a l'empresa telefònica on treballa. Es diu Aurora i té uns cabells llargs panotxa, uns ulls verds i una pell de Blancaneus. De sobte li fa una punxada el cor. No ha sentit dolor, és diferent a aquesta sensació.

Es fan molt amics a mesura que passen els dies. I, finalment, l'home que no s'enamora mai s'acaba enamorant de la nova treballadora. Tots dos, amb trenta-dos anys, s'estimen i troben el seu amor. Amb l'Aurora ho ha après tot. Ella té molts amics, té il·lusió per viure i això fa que sigui feliç. I l'amor que sent per l'home és el més fort de tots.

Clàudia Niubó.