Sis vailets de samarreta blava, esparracats i bruts, estan asseguts en les penyes, deixant penjar les cames nues sobre el mar, que sovint els mulla els peus. Cada un  té la seva canya i el seu pilotet de cuca de roca, el menjar més agradós als peixets.

 

A la línia de l’horitzó es veu com neix dèbilment el sol per darrere del Cap de Creus, una de les meravelles de la Costa Brava.

 

-Imagina-t’ho, ho tens?

Ara descalça’t, però…  compte amb les pedres ! apropa’t lentament a la vora del mar, sent com les onades trenquen entre els teus peus, el xiuxiueig dels ocells a primera hora del matí fa que la fredor desaparegui…

 

Ara, estira’t sobre la negra arena de la platja, mira el cel, el color grisós que atenua la llum del sol, si t’hi fixes aquest color ha desaparegut i en lloc seu ha aparegut un blau viu, ple de vida.

 

Si mires a l’esquerra veuràs aquells vailets que esperen amb ànsia els seus pares que vénen de la mar.

Tots sis tenen la mirada clavada en l’horitzó pendents de veure l’ombra dels vaixells venint de marinar, després a port ajudaran als pares a descarregar les caixes de captura.

Ara tira quaranta anys enrere, quan tu eres un d’aquests nens i ajudaves el teu pare a portar les xarxes a la barca i a preparar suquet cada matí. Fins aquell malaurat dia que ton pare no va tornar, a causa del fort temporal provocat per la tramuntana; ja no hi has tornat més, a Cadaqués.

 

-Sí, la veritat és que des del dia que jo i la mare vam anar a viure a Barcelona, a casa dels oncles, no he trepitjat aquesta terrra.

L’oncle Tomàs ens va ajudar a tirar endavant un atre cop, i fins i tot em va pagar els estudis d’advocat.

 

Ara que ja m’estic fent vell m’agradaria que aquest forat que tens dins del cor des que tenia set anys es tanqués, per això vull que et quedis la casa de Cadaqués, que la disfrutis i que et faci recordar el passat estant assegut en una penya deixant penjades cames nues sobre el mar, esperant el teu pare per ajudar-lo a la mar.