Era una cosa ben curiosa que en un poble de pescadors tan petit com Port de la Punta hi hagués tanta colla de la mateixa edat i, a més, tots nois. La veritat és que en tot el poble hi havia ben poca canalla, però això era igual. Ells mantenien la vitalitat del poble, amb les seves trapelleries que sovint feien enfadar el vell mariner que cosia les xarxes a la platja. Com que els seus pares, tots pescadors o agricultors, es pasaven el dia treballant, ells havien de passar el temps com podien. Des que els havien regalat una canya de pescar a cada un, no hi havia setmana que no anessin a alguna roca a intentar que els peixos piquessin l’ham.

Es coneixien tots els voltants del poble i els sorrals de la seva costa com el palmell de la mà. Cada roca, cada entrant, cada cova... L’únic lloc on no s’atrevien a anar era cap al sud, a la Punta Negra. El vell Garsa, un home d’uns vuitanta i tants anys amb la pell arrugada i morena de tants anys de llargues jornades al mar i amb una gran saviesa, els havia explicat, en una de les seves rondalles que tant els agradaven, que la roca negra que hi havia en aquell punt era, en realitat, el que quedava d’un vell bruixot que havia viscut en una cova situada allà mateix en els temps de la fundació del poble. Aquell bruixot era molt malvat i odiava tot contacte humà. Un dia, va conjurar una gran tempesta que va destruir tot el poble, llavors quatre barraques. Segons la llegenda, Déu va convertir, amb un cop de llamp, el bruixot en una pedra negra com la nit. Des d’aleshores, tothom que s’havia acostat allà i n’havia tornat, mai no havia tornat a ser el mateix.

Aquell dia, els nois estaven molt avorrits. No picava cap peix, la mar semblava no voler-los alegrar. Cansats d’aguantar les canyes, van decidir parlar per fer alguna cosa més interessant. Pensant i mirant a banda i banda, es van adonar que no estaven en un lloc qualsevol. Eren just al costat de la Punta Negra. En Pere i en Quim, els dos més valents, van dir que ells no es volien quedar allà avorrits i que hi anirien, que ells no creien en llegendes. Els altres van fer cara d’horror, però finalment els van seguir. Van començar a grimpar hàbilment per l’escarpada roca i, a l’arribar a dalt, van descobrir que aquell lloc era més gran del que semblava.

Una gran fondalada s’estenia sota els seus peus. Al fons hi havia arbres i un rierol que feia una agradable remor. Semblava mentida que hi hagués allò, allà. A l’arribar a baix, van decidir començar l’aventura. Van descobrir una cova i una forta olor els va envair a l’entrar-hi. Només un filet de llum feia distingir les roques i, la remor del mar els arribava distorsionada. Tot plegat era força misteriós. Però aquella olor...era molt forta, embriagadora. Semblava... sí! Tots van notar com un sotrac, i, de cop, la cova es va il.luminar. Aquella olor provenia del fons, on una olla estava bullint sense l’ajuda de cap foc. Espantats, van sortir a fora, on el temps havia canviat. Al mig de la fondalada s’aixecava la gran roca negra i, a dalt, hi havia un home vestit amb llargues robes. El bruixot! Era com a la llegenda, estava conjurant la gran tempesta! Un cel cobert de núvols es va formar i un tro els va ensordir. Estaven tan espantats que es van posar a cridar. El bruixot va baixar una mirada plena d’ira cap a ells i els va estendre la mà. Llavors, van sentir un espetec i tot es va acabar. Negra foscor...

Sis vailets de samarreta blava, esparracada i bruts, es van despertar alhora. Estaven envoltats de gent del poble amb mocadors tapant-los les boques. Es van incorporar lentament sobre el terra humit i tou i, una gran roca presidia l’ambient. Llavors, aquella olor els va tornar a penetrar al nas, aquella olor que , en realitat, era la salina del mar amb la vegetació de la fondalada. Aquella olor que els havia fet somiar...

Es van tornar a adormir i en braços de la gent del poble van tornar a casa.

Adrià Oliver

3 r ESO A