|
Vorejant la riera En Jordà era un noi de sisè de bàsica, i un any va passar les vacances d’estiu a Beget, amb els seus pares. Fou una experiència que no oblidaria mai, perquè va succeir-n’hi una de molt grossa. Era un bonic dia d’estiu, en Jordà i els seus amics van anar a passar el dia en un prat florit de roges roselles vora la riera. Es van instal·lar sota l’ombra d’un formós roure de fulles daurades per dinar i descansar una bona estona, però, per sobre de tot, a ells els va semblar més important jugar i fer-se un bon tip de córrer. Van decidir jugar a arqueòlegs i van fer un profund forat tot buscant l’antiga ciutat desapareguda que els vells del poble solien esmentar. Deien, que antigament pertanyia a uns bàrbars de la zona. Es comentava que contenia amagats a les seves profunditats valuosos tresors i també deien, que ara era habitada per les ànimes en pena de la gent que havia viscut en aquell indret i que el protegien. Però, quin cas havien de fer aquells despreocupats joves de les advertències de la gent gran? Van continuar excavant, quan ja començaven a cansar-se i es dirigien a fer un bon àpat, el forat es va començar a tancar, i en Jordà, que encara no havia sortit d’aquell lloc va quedar atrapat. Va cridar els seus estimats companys amb totes les seves forces i el van ajuda. Van aconseguir agafar-lo del braç però el terra va acabar de tancar-se i el pobre noi va quedar atrapat a l’interior. Els deu minuts posteriors a l’incident van ser els pitjors de la vida d’en Jordà, que va embogir en veure’s tancat en aquell lloc diabòlic. Escoltava els crits d’un nadó plorant, d’una mare cridant en veure morir el seu fill, un somriure d’un home boig i mil i una coses més. També veia una mena d’esperits fluorescents que emergien d’entre la foscor i se li acostaven vorejant la riera. En aquell moment va sentir una forta estrebada al braç i va tornar a veure la llum i l’esplendor del sol una vegada més. D’ençà d’aquell dia, en Jordà no va tornar a ser el mateix d’abans i es va mirar la vida amb uns altres ulls. William Pincky i Engine. Xavier Oleart |